El panorama del consum i la distribució audiovisual està vivint una època de profundes transformacions que han vingut de la mà de la generalització de l’accés a la banda ampla, ja sigui en connexions fixes (fibra òptica especialment) com mòbils, fent que la majoria de la població porti a sobre, sigui on sigui, una pantalla personal amb accés directe a múltiples continguts. Aquestes profundes transformacions han donat un protagonisme creixent a grans corporacions ubicades a l’altra banda de l’Atlàntic. Un protagonisme que molts experts identifiquen com una amenaça per al pluralisme cultural, lingüístic i informatiu europeu, que té en l’audiovisual una de les seves màximes expressions. La que més, potser.
La UE ha anat renovant o actualitzant, més o menys un cop cada dècada, la seva normativa sobre comunicació audiovisual. Des de la pionera directiva de Televisió Sense Fronteres de 1989 i les seves posteriors reformes, fins a la Directiva de serveis de comunicació audiovisual de 2010. A inicis d’aquest mes, el Parlament Europeu aprovava una profunda renovació de les regles de joc de l’audiovisual al continent, amb la qual les plataformes d’IPTV, OTT o altres sistemes de distribució tindran unes obligacions homologables a les dels canals de televisió, i que fixa les responsabilitats editorials de les xarxes socials que difonen vídeos. La futura Directiva de serveis de comunicació audiovisual serà properament norma per al conjunt de països de la Unió, a l’espera només de rebre el vistiplau del Consell Europeu i, un cop assolit, que els estats membres la incorporin –obligadament– a les seves respectives legislacions abans de dos anys.
Poques setmanes abans de la votació parlamentària, el president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya feia pública una demanda perquè la llei catalana, aprovada el 2005, s’adapti el més aviat possible a aquesta normativa europea. Roger Loppacher assenyalava una quinzena de temes que hauria de contemplar aquesta nova legislació, tots ells molt rellevants. D’aquests, en voldria destacar dos que considero cabdals de cara a l’imprescindible enfortiment de l’espai català de comunicació i cultura.
El primer és el lingüístic. Caldria aprofitar al màxim dos conceptes jurídics de la Directiva europea que permeten regular l’oferta audiovisual, vingui de la plataforma que vingui. Un ja té anys de recorregut, i és el de “continguts d’interès general”. L’altre, vinculat a una de les grans novetats de la futura normativa, que és l’obligació que tots els canals i plataformes audiovisuals han de tenir en la seva oferta un mínim d’un 30% de producció europea. La Directiva assenyala que es podran establir mesures per garantir la “prominència” d’aquests continguts, i això és determinant per poder actuar de valent en un escenari on, en moltes plataformes de distribució audiovisual, el català és quasi testimonial, especialment en l’oferta de primer rang. Precisament, el redactat de la futura Directiva indica que els organismes reguladors o autoritats audiovisuals són les encarregades de garantir, entre altres grans principis, “la diversitat cultural i lingüística”. I és a partir d’aquesta garantia de la diversitat lingüística que s’estableix que Catalunya s’hauria de dotar dels instruments necessaris per treure el català de la situació de minorització creixent que pateix en relació al conjunt de l’oferta audiovisual disponible en altres idiomes. I aquí hi entra tot: versions originals, subtitulació, audiodescripcions i doblatge.
Com recordava encertadament Martí Petit en un recent article, el CAC ha estat ben actiu davant les institucions europees en la defensa de la llengua catalana com una oferta d’interès general, argumentant que “els continguts en català han d’aparèixer com a primeres opcions per a l’usuari connectat a Catalunya en totes les plataformes de distribució”.
I per fer-ho possible és necessari que el CAC sigui integrant de l’ERGA, el grup creat fa uns anys per la Comissió Europea, els membres del qual actuaran als seus respectius territoris com a autoritats audiovisuals dotades amb les competències previstes per la Directiva europea. Malgrat a nivell estatal hi ha un organisme que funciona com una mena d’autoritat audiovisual –tot i que amb notables mancances– la futura Directiva contempla que cada Estat membre pugui designar vàries autoritats o organismes reguladors. I això és transcendental. El CAC té tot el dret de formar-ne part, com porta demanant de fa temps. No hi ha cap raó tècnica perquè l’Estat espanyol bloquegi aquest ingrés. De fet, l’ERGA és l’únic organisme internacional de pes del qual encara el CAC no n’és membre. Ho és de l’EPRA, la plataforma europea d’organismes reguladors de l’audiovisual; del CICA, la conferència ibèrica del sector; així com de l’organisme homònim llatinoamericà, la PRAI –de la qual n’ocupa una de les vicepresidències– i també de la xarxa d’autoritats mediterrànies, el MNRA o RIRM. Una entitat que properament celebrarà la seva trobada anual a Barcelona, on es formalitzarà que el CAC la presideixi durant tot el proper any.
El segon punt és l’educatiu. La Directiva europea torna a posar l’accent en la necessitat de promoure l’alfabetització o educació mediàtica. Però aquesta matèria és lluny encara de formar part de les assignatures docents al nostre país. A la Llei de comunicació audiovisual de 2005 ja apareixia aquesta qüestió, així com a la posterior Llei del cinema, que té tot un capítol dedicat a com implementar-la als centres escolars. Bé és cert que fa dos anys el CAC i el Departament d’Ensenyament signaven un acord per a la posada en marxa d’un ambiciós programa d’educació mediàtica a les escoles, l’eduCAC, que se sumava a la tasca formativa protagonitzada per entitats com A Bao A Qu o AulaMèdia. Però la seva implementació al conjunt dels centres és una qüestió encara molt limitada, ja que continua quedant fora del currículum escolar malgrat que la Llei d’educació indiqui una cosa ben diferent.
Pensant en el futur, caldria combinar en aquesta aposta educativa dues tipologies de coneixements: per una banda, els vinculats als continguts informatius, la mirada crítica als mitjans, la publicitat i les xarxes socials (fake news, etc.). I per l’altra, els directament relacionats amb la cultura audiovisual i cinematogràfica, i amb ella al coneixement i valoració de la producció feta al país. Un accés a la cultura audiovisual que a Catalunya queda reduït a la meritòria tasca d’entitats com Drac Màgic o als programes Filmoteca per a les escoles o Aula de cinema de la Filmoteca de Catalunya, on també hi participen altres entitats com la Federació Catalana de Cineclubs o MODIband. Aquest segon eix educatiu hauria d’esdevenir un potent catalitzador de nous públics per a la indústria audiovisual catalana, com ja venen treballant exitosament de fa anys altres països europeus, dins i fora de les escoles i instituts.
Catalunya va emprendre a finals dels 90 una ambiciosa i molt consensuada reformulació de les institucions vinculades a la comunicació audiovisual, que portà a inicis d’aquest segle a dos profunds canvis legislatius: l’impuls d’un model de servei públic audiovisual desgovernamentalitzat (tot i que anys més tard es va pervertir) i la transformació del CAC d’òrgan consultiu a autoritat homologable als països més avançats. De fet, no va ser fins a cinc anys més tard que el Congrés dels Diputats no actualitzaria la normativa d’àmbit estatal, tot i que la Llei general de l’audiovisual que en sorgí tenia bàsicament com a objectiu consolidar els interessos de les grans televisions privades.
Ara, si s’impulsa aquesta renovació legislativa, el CAC s’alinearia de nou amb els organismes que són referents a Europa i que estan també repensant les seves funcions en un escenari cada cop més complex. És el cas de l’Ofcom britànic, que ja està estudiant com poder implementar regulacions anticipades a l’entrada en el mercat de nous serveis, o el CSA francès, que planteja de cara al futur més immediat qüestions tan importants com la coordinació entre tots els organismes que vetllen per la defensa de la propietat intel·lectual, garantia indispensable per a les indústries culturals.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
