Era la primera vegada que veia un Oscar, allà exposat a un pam meu. 34 centímetres estàtics, groguencs i lluminosos. El fetitxisme cinèfil fa estralls amb aquestes coses. La qüestió és que l’enorme sala de juntes on Jaume Roures ens rep sembla un magatzem ordenat de premis i reconeixements de tota mena, colors, formes i països. Però l’Oscar llueix més i la seva singularitat (un home argüit amb una espasa: algú sap el significat d’aquesta espasa?) sobresurt i el fa únic. Roures apareix amb el seu habitual aspecte de professor de filosofia o de científic d’un còmic de Tintín (perdó per l’atreviment! Però ho havia de dir). Sembla que vol parlar i animat per l’excel·lent entrevista que li fa Daniel Condeminas ens deixa caure algunes perles que publiquem.

Roures mai no decep i la seva honestedat intel·lectual i bagatge professional el fan indispensable per entendre l’ecosistema comunicatiu. És un d’aquells homes que deixa petjada, visionari, treballador, fet a si mateix i emprenedor inesgotable (coincidim que tots dos piquem pedra, però no puc deixar de fer una observació massa fàcil: la seva pedra s’apropa més al marbre que la meva, al gres). En fi… He de reconèixer que envejo aquest senyor, però no per la seva fortuna o el seu talent empresarial. L’envejo per la seva relació amb Woody Allen, a qui finança pel·lícules produint-les perquè el geni de 83 anys no hagi de pidolar pel món ‘una pel·lícula més’. I ens diu: “L’any passat no va fer pel·lícula perquè estava fent les seves memòries”. Una resposta tardana davant dels excessos del (necessari) me too nord-americà que escombra art i homes sense pietat en l’esfera del que ara és políticament correcte (acabo de trepitjar una mina?).

Roures parla amb una imprudència calculada. Sap on aturar les seves lúcides reflexions, però també sap estirar-les perquè sembli ser un home sense pèls a la llengua, lliure i amb conviccions sòlides. I per això decidim publicar una portada diferent: si Hitchcock va matar la protagonista en els primers minuts del metratge de Psicosi, per què no publicar nosaltres una fotografia de portada amb l’entrevistador en primer pla i l’entrevistat d’esquena? I més si el personatge parla des de la seva atalaia construïda amb el material més fort i resistent que existeix després de l’amor: l’ambició.

David Centol, editor de Comunicació 21.

Article publicat en el número de primavera 2019 de la revista Comunicació 21.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram