“Situació moral deshonrosa o difícil. Estar dins el fang. Viure en el fang”. Aquesta és una de les definicions de fang que ens ofereix l’Optimot i aquesta és la situació que es viu cada dia a la política de Madrid. Fang, fang i més fang. Un fangar rere l’altre. El mes de setembre, Pedro Sánchez va presentar una de les propostes estrelles de l’inici de mandat, una llei contra la maquinària del fang coneguda com a Pla d’acció per la democràcia. Una normativa, segons el Govern socialista, per intentar posar fre a aquells mitjans de comunicació que embruten la política i superen els límits d’allò que es pot considerar ètic. Una batalla contra la desinformació.
La iniciativa neix en plena campanya de les eleccions catalanes quan Pedro Sánchez es va prendre uns dies de reflexió per decidir si continuava o no al càrrec arran de les desqualificacions personals que rebia (sobretot, cap a la seva parella). Curiós que el president espanyol només es plantegés combatre les fake news quan l’atacaven a ell i no quan mentien descaradament sobre l’independentisme. Però això mereixeria un altre article. Centrem-nos en el projecte antifang del PSOE.
La llei és bastant àmplia i amb molts serrells (és un full de ruta amb 31 mesures que es vol implantar al llarg dels propers tres anys de legislatura), però la Moncloa va ‘vendre’ les propostes que afecten els mass media com si fossin la panacea, com si haguessin descobert la sopa d’all. Entre d’altres, plantegen límits en el finançament per part d’administracions públiques i s’exigeix que tots els mitjans facin pública la seva estructura de propietat i la inversió publicitària que reben. Durant la presentació de la normativa, el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, va remarcar que “en la societat de la informació, el clickbait i les fake news, és imprescindible que les institucions no siguem finançadores del virus que pretén soscavar les nostres llibertats des de dins, i que puguem intervenir a favor dels veritables mitjans de comunicació”.
Unes mesures que, majoritàriament, ja s’implanten des de fa temps a Catalunya. La Secretaria de Mitjans de Comunicació i Difusió té un òrgan anomenat Comissió Assessora sobre la Publicitat Institucional (CAPI) encarregat de “garantir que la publicitat institucional de les administracions públiques serveixi amb objectivitat els interessos generals”. La CAPI envia cada any una memòria al Parlament per informar sobre la inversió global en publicitat (desglossa departament per departament); les campanyes fetes; els concursos adjudicats, etcètera. Un valuós exercici de transparència.
“Cap llei podrà parar la ‘brutícia’ de certs mitjans de comunicació. Ho porten intrínsec, però també és molt complicat marcar la frontera de què és i què no és una fake new”
La norma espanyola també assegura que pretén fer una discriminació positiva per a mitjans íntegrament en català. Veurem com s’acaba cristal·litzant, perquè l’enunciat pinta molt i molt bé, però em temo que la lletra petita no ho serà tant. Fa unes setmanes conversava amb el director d’una capçalera important a Catalunya i em reconeixia que la publicitat que reben del Govern espanyol i les seves empreses satèl·lit (Renfe, Aena, Correus…) és gairebé zero. Tot es queda a Madrid o l’àrea d’influència. El mateix m’explicava el president d’una de les associacions de premsa local i comarcal. Que estan fent un esforç ingent per intentar rebre publicitat o subvencions de Madrid, però que era com picar ferro fred. I això que integren centenars de mitjans. En aquest sentit, la passada legislatura, la Generalitat va recuperar les subvencions a projectes per a mitjans escrits, digitals, ràdio i televisió. Un reconeixement a la tasca del nostre sistema comunicatiu català, que espero que el nou govern del PSC mantingui.
Fet aquest parèntesis català, tornem al fang espanyol. Sincerament, cap llei podrà parar la ‘brutícia’ de certs mitjans de comunicació. Ho porten intrínsec, però també és molt complicat marcar la frontera de què és i què no és una fake new. Torno a l’exemple de la parella de Pedro Sánchez. El president es queixa que aquest fang està esquitxant Begoña Gómez, que és víctima d’una persecució mediàtica (i també judicial), i per aquest motiu es va prendre aquells famosos dies de reflexió. Però ara resulta que el jutge que porta la investigació, Juan Carlos Peinado, l’acusa de dos delictes més i la torna a citar a declarar. Què és veritat i què no? Quin és el límit de la veritat?
El líder del PSOE s’hauria de centrar a eliminar el fang d’una altra manera. En esborrar el seu propi fang o el del seu govern i evitar casos com el d’Ábalos o Errejón, perquè l’únic que fan és donar munició a aquells mass media que viuen de mil meravelles enmig del fang. Aquesta és la millor estratègia per acabar amb la suposada guerra bruta. No matis el missatger, per més que sigui destraler i maldestre, mata el missatge.
Marc Bataller, periodista i consultor en comunicació.
