Enfeinats intentant interpretar el missatge fatxenda, misogin, racista, eixelebrat del president Trump, passem els dies sense parar atenció a escenaris i personatges menys irracionals, falta com ens fan. Traslladem a les audiències missatges impossibles de neutralitzar des de la nostra talaia òrfena del poder malbaratat, i ens perdem en disquisicions que deuen provocar el somriure mal dissimulat dels realment poderosos que fan anar el món cap aquí o cap allà on els interessa. I així ens va: perdent credibilitat, pendents del que vomiten les xarxes, fent el joc al disbarat.
Els mitjans i els grups de comunicació han de trobar la solució als seus mals, però la professió periodística no pot esperar més a afrontar el defalliment i remuntar. Revifar el compromís social del periodisme ha de ser un objectiu prioritari per reprendre el contacte amb el ciutadà desconfiat. Apropar-se a la realitat quotidiana perquè sigui identificada i valorada pels seus protagonistes ha de ser prioritari, i reconèixer que és una de les virtuts que mai no ha deixat de practicar la premsa de proximitat, la de quilòmetre zero, la local i comarcal, la que es manté viva i digna en els àmbits rurals.
No són cap negoci espectacular, com tampoc no ho és la precarietat de sous i condicions en què treballen els professionals dels anomenats mitjans grans o convencionals. Però això no lleva importància a la bona feina que es fa, no únicament en el territori on incideixen directament, sinó en tot l’àmbit nacional, de país. Perquè tot el que passa, tot, té una incidència que afecta la globalitat: la pluja que cau a muntanya dona a beure la gent de Barcelona, i els abocadors comarcals contribueixen a l’equilibri mediambiental del país, posem per cas.
“Per això és raonable observar el periodisme ‘local’ com a exemple de bon exercici professional, al servei de la realitat que fa país, tant com el que s’identifica com a generalista”
Una bona xarxa de comunicacions són essencials per a aquells territoris ‘de pagès’. I els equipaments que garanteixin una bona prestació sanitària, també. Com la qualitat dels centres d’ensenyament. I que les empreses siguin competitives per generar la riquesa que faci atractiu viure allí, i no a la capital. Ja s’entén que l’etcètera seria molt llarg.
Per això és raonable observar el periodisme ‘local’ com a exemple de bon exercici professional, al servei de la realitat que fa país, tant com el que s’identifica com a generalista. Les ponències de la jornada Ruralisme i mitjans de comunicació celebrada el novembre passat a Estamariu, un petit i modèlic poble de l’Alt Urgell, donen moltes pistes sobre el tema (podeu consultar-les a periodismerural.cat).
Gonçal Mazcuñán, periodista.
Article publicat al número de primavera 2025 de la revista Comunicació 21.
