L’any 2007, com a president de l’associació de premsa comarcal i local, vaig promocionar una enquesta entre els editors i els redactors d’aquests mitjans de proximitat per veure si coincidien amb una modesta opinió meva sobre si era prou adequada o no la formació donada a les facultats de Ciències de la Informació catalanes per forjar periodistes que asseguressin el futur de la “premsa de casa”. El resultat fou molt negatiu i va incentivar que es promogués, des de la mateixa associació, una primera trobada interuniversitària de professors de Periodisme de les 12 universitats de la Xarxa Vives que oferien aquests estudis. La trobada es va fer el 2008 a Morella, amb professors de totes les universitats convocades.
La primera sorpresa la va donar la meva admirada professora de la UAB Maria Corominas, en reconèixer públicament que era la primera vegada que es feia una reunió transversal d’aquesta mena per analitzar els estudis de Periodisme que s’impartien a cada facultat i veure què podien compartir per “contribuir a la formació de millors periodistes i bons coneixedors de la premsa de proximitat”. En aquesta trobada els professors van conèixer els plans d’estudi de cadascuna facultat i van descobrir que n’hi havia que impartien la llicenciatura de Ciències de la Informació durant cinc anys i no quatre com les altres.
Una de les conclusions d’aquella trobada de Morella va ser: “L’arrelament al territori, la proximitat amb el públic, el mercat publicitari propi, la flexibilitat empresarial, les formes directes de reclutament de la redacció, la funció social i cultural, i la identitat de grup són algunes de les característiques que enforteixen la premsa comarcal i local”.
Des d’aleshores cap aquí, val a dir que la premsa de proximitat ha estat força més present en els estudis de Periodisme, però, en general, amb una mancança brutal: la universitat va dues passes enrere de la realitat que trepitja la premsa en ple segle XXI, i, amb honroses i algunes exemplars excepcions, es continua tendint més a la teoria que a la pràctica i s’obvia totalment l’estudi del model de negoci, imprescindible avui per als emprenedors.
Aquesta setmana he vist que s’encenia una nova alarma que, d’una manera o altra, corrobora que la farga de nous periodistes és en el carreró de l’obsolet. El darrer número de la revista Comunicar presenta els resultats d’una enquesta realitzada a una mostra de 1.552 estudiants de Periodisme de cinc universitats públiques espanyoles durant el curs 2011-2012 (de la Xarxa Vives només n’hi ha una, la Jaume I, de Castelló), i a estudiants d’altres onze estats del món. La investigació aborda dos objectius: conèixer la valoració dels estudiants respecte la titulació i esbrinar si consideren necessaris els estudis de Periodisme per a exercir la professió.
Primera conclusió: els estudiants no estan satisfets amb la formació que reben a les facultats espanyoles, que reben la segona pitjor valoració, només per darrere de les xilenes. Els alumnes són taxatius: “La bretxa que separa la formació universitària del món professional continua sent gran”. Amb una altra dada rellevant: els estudiants amb experiència laboral i que ja coneixen el treball dels mitjans són els més crítics amb la docència a Espanya. D’aquí que no és d’estranyar que, si bé la majoria dels enquestats creuen apropiat estudiar el grau de Periodisme a les facultats espanyoles per millorar la seva formació, “una quarta part d’ells considera innecessari completar la titulació per poder exercir aquesta professió”.
Vist el panorama, és urgent la vitaminització d’aquestes facultats perquè creixin brots verds ben aviat. D’entre aquests, serà necessari profunditzar novament en com s’incorpora en el pla d’estudis la visió d’una premsa de proximitat realista, encarrilada en aquest nou segle cap a les més altes metes, arrenglerada entre una de les tendències mundials de la premsa: localització, ser cada vegada més local i fins i tot hiperlocal.
D’aquí que, més que mai, a Catalunya es necessitin periodistes molt preparats per a la proximitat i per a empentar endavant la multidisciplina informativa que enriqueix la informació a les comarques: premsa en paper, premsa digital, ràdio tradicional o per internet i televisió igualment en els dos vessants… sense oblidar el paper dels gabinets de comunicació, molts dels quals són veritables editors de premsa de proximitat.
D’aquella trobada de Morella del 2008 se’n va aprendre molt, però té moltes assignatures pendents, com per exemple la quarta de les conclusions que allí es van adoptar: “Cal percebre de forma emprenedora l’escenari digital i extreure el màxim rendiment possible. Les perspectives de futur de la indústria periodística comarcal catalana passen per l’aprofitament d’internet i la digitalització”.
Posem fil a l’agulla i posem en marxa el cronòmetre per a la propera valoració dels estudis de Periodisme. Que els seus resultats d’aquí a uns pocs anys siguin per a les facultats catalanes radicalment oposats als de l’enquesta actual. S’ha de caminar cap a l’excel·lència si volem els mitjans de comunicació que el país necessita en aquesta cruïlla transcendental de la seva història.
Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.
