Aquests dies ha circulat per les xarxes –i penso que en el sector deu haver fet fortuna– un mem que bromejava amb calçots i diaris. S’il·lustrava amb una manat de calçots coent-se, i el text d’@AlfnsArag reflexionava: “Quan caiguin Prisa i el Grup Godó, quan El Periódico i l’Ara tanquin, quan l’últim número de l’Avui es vengui… llavors descobrireu que amb els diaris digitals no es poden embolicar els calçots”. Ben vist i profètic!

Desconec si l’autor té vincles amb el gremi, però sap de què parla i a què està abocat el sector de la premsa impresa, és clar, perquè el del cultiu del calçot es recuperarà de la pandèmia i continuarà a l’alça. Com les castanyeres a la tardor, també grans consumidores de paper de diari imprès (a Manresa, la que té més cua de gent comprant a la parada, dona unes castanyes gratis als subscriptors de Regió7 perquè l’empresa editora li regala tants diaris del retorn com li facin falta per embolicar castanyes i moniatos).

Ambdós sectors, el del calçot i la castanya cuita, s’espavilaran a trobar un substitut per mantenir calent el seu producte. Com ho van fer a les peixateries per embolicar les sardines fresques, o les àvies per netejar els vidres i per protegir de l’entrepà oliós els homes de la casa. Finalment, si no es fa res per evitar-ho, el paper de diari fins i tot quedarà deslliurat de l’última utilitat que se li atribuïa: parar a terra per evitar passeres quan està acabat de fregar…

Temps era temps que s’aprofitaven les visites escolars a la redacció dels diaris per fer-los descobrir la importància de la premsa escrita: per a què serveix un diari?, els plantejàvem. I tots competien a trobar la definició més ajustada a allò que ja els havia insinuat l’ensenyant abans d’anar-hi: “per explicar les notícies”, “per saber les coses que passen”. I per a què més?, insistíem: “per saber què diuen els polítics”, “per informar” … I quan els desconcertava l’enèsim per a què més?, nosaltres hi afegíem allò de les castanyes, el peix, l’entrepà i el terra acabat de fregar.

Les riotes aconseguides trencaven el gel i predisposava tothom a parlar de la importància real dels diaris: uns ciutadans ben informats tenen opinió i criteri, indispensables per viure en societat; els situa en el món que viuen i els permet actuar responsablement; promou la participació ciutadana en els afers locals; dinamitza la societat; conforma estats d’ànim; etc. Tot això donava peu a parlar de la feina dels periodistes, com treballen, quina formació han de tenir, la importància de la seva honestedat personal i professional. I a continuació, de les pressions que han de suportar, i dels condicionants que poden encotillar la seva feina, i de com se sap si la informació és certa o falsa. I, tema important: guanya molts diners un periodista? Pot escriure el que vol sense por a represàlies? Hi ha algun organisme que vetlli la credibilitat dels diaris?…

Bé, tot això (que ja no és anècdota) traslladat a l’àmbit professional era un no acabar, perquè les dinàmiques del sector propiciaven el debat entre empresa i professió periodística. El terreny de joc estava delimitat i cadascú exercia el seu paper.

Avui? Es fa difícil explicar (no només als escolars) la importància d’uns mitjans de comunicació plurals en la conformació d’una societat amb criteri, compromís participatiu, acceptació de la diversitat, si la recepció d’informació està atomitzada en infinitat de transmissors sense control ni regles de joc. El fenomen digital ha capgirat la comunicació, els comportaments socials, els criteris ètics que fixaven la pràctica periodística i la concepció de la comunicació com una eina indispensable per a la democràcia.

La revolució digital, amb tots els seus avantatges de dinamització, també ha normalitzat la desinformació, l’acceptació que ens colen fakes pels quatre costats. Serà molt difícil recuperar la credibilitat que havien gaudit mitjans i professionals, quan el paper imprès era considerat el quart poder. Avui, a través de les xarxes el poder absolut ha suplantat, controlat aquella funció que els escolars maldaven per descobrir: per a què serveixen els diaris? Dels de paper veiem apropar-se el moment que potser acabaran perdent l’última i més prosaica utilitat: embolicar calçots. El repte és saber com acabarà la credibilitat de la comunicació digital, i si tindrà cap més utilitat perceptible.

Gonçal Mazcuñán i Boix, periodista.