El dia a dia d’una societat convulsa per la dinàmica política i els efectes socials i econòmics de la pandèmia condemna el nostre periodisme a una pràctica encotillada per les dificultats de les empreses, siguin públiques o privades, i a una evident pèrdua de valors indispensables per a la credibilitat de la professió. L’escanyament forçat de les plantilles fa difícil el compliment de les normes deontològiques, dels eixos bàsics que han de fixar el compromís ètic del periodisme amb la població, d’acord amb el principi de responsabilitat social que ha de guiar la professió.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya, primera corporació de dret públic que treballa per a la professió periodística al marge del gremialisme sindicalista que practiquen les associacions professionals, disposa des del 1992 d’un Codi Deontològic que implica professionals i editors en el compliment d’aquells valors. Un Codi que “és l’expressió de la voluntat de defensar uns mitjans de comunicació lliures i responsables en el marc d’una societat plural i democràtica”, segons el preàmbul que l’encapçala. Convenientment revisat i actualitzat per assumir que l’evolució tecnològica ha modificat substancialment la pràctica periodística i el consum d’informació, allò que cal preguntar-se ara és si és prou conegut pels periodistes catalans. I, sobretot, si és prou practicat, atesa la precarietat dels llocs de treball i els equilibris que cal fer per mantenir l’estabilitat laboral.

Posats a patir pel coneixement i l’aplicació del Codi Deontològic, també podem preguntar-nos sobre la utilització que fa el públic del Consell de la Informació de Catalunya (CIC), “organisme independent encarregat de vetllar pel compliment d’aquest codi”. Una mena de defensor dels drets del ciutadà davant els mitjans de comunicació. El CIC, integrat per periodistes i representants d’altres sectors professionals, és “un instrument d’autoregulació amb facultats d’intervenció i mediació mitjançant resolucions i recomanacions sense caràcter coercitiu”. La seva activitat va ser notable temps enrere i m’asseguren que encara ho és. Que continuï!

De fet, aquest podria ser l’objectiu immediat de l’actual junta del Col·legi de Periodistes de Catalunya després de l’exercici de revisió fet en l’acte d’homenatge als degans, deganes i equips que van encapçalar la seva actuació en els primers 35 anys d’història de la corporació. La celebració va propiciar reflexions interessants. Per exemple: la pandèmia ens ha capgirat la forma de treballar i ja no baixem al carrer, tot ho fem telemàticament (rodes de premsa, entrevistes…). Compte, però, a no acomodar-s’hi.

Més: tenim un Codi Deontològic pioner i modèlic, però difícilment aplicable si persisteix la precarietat a què estan sotmesos els professionals. La crisi econòmica ha justificat que es traspassessin línies vermelles per a la pràctica d’un periodisme honest, ètic, responsable socialment.

Enllestim-ho: la governamentalització dels mitjans (públics i privats) ens aboca a un panorama complex del moment que travessa la comunicació, no exclusivament a casa nostra, sinó en general, globalment. Per exemple, si ampliem el camp de visió i analitzem el tractament informatiu que es fa de les eleccions a la Comunitat de Madrid, s’evidencia que els símptomes de degradació de la qualitat informativa van paral·lels a la pèrdua de credibilitat dels mitjans i de la professió. I no s’albiren propòsits d’esmena. Ni d’exigència per part de la població receptora. Amb la qual cosa, si parem atenció i hi afegim el fenomen de les notícies falses, mal intencionades, incitadores del negacionisme, deshumanitzadores, etc. veurem que lluny estem de comptar amb uns mitjans de comunicació “lliures i responsables en el marc d’una societat plural i democràtica”, que és l’objectiu del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Deu ser qüestió de no defallir en la voluntat ni en l’actitud. Un bon repte professional, doncs.

Gonçal Mazcuñán i Boix, periodista.