Fa unes setmanes, la Federació d’Organitzacions de la Llengua Catalana (FOLC) organitzà un més que interessant i oportú acte per parlar de la reciprocitat plena de les emissions de les televisions públiques de l’espai comunicacional en català, i per plantejar possibles estratègies conjuntes entre la CCMA, IB3 i la futura RTVV (ara sota la denominació d’À.).
A la taula rodona, un engrescat Brauli Duart plantejà, sense embuts, anar més enllà de les necessàries reciprocitats en les emissions de cada televisió, i posar en marxa un canal compartit. La idea no és pas nova. Fa ja uns anys, en plena transformació de la televisió analògica a la TDT, dins de TV3 algú estudià la possibilitat d’un canal cultural que integrés els millors programes i continguts de cada televisió en una proposta compartida. Eren altres temps, quan RTVV comptava amb un segon canal propi, Punt 2. Un canal que, a diferència de Canal 9, oferia una programació 100% en valencià, centrada en la cultura i en la programació infantil i juvenil, com els històrics Babaclub i Sambòrik.
Deia al principi de l’article que la trobada celebrada a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya era molt oportuna. Oportuna perquè som, espero, a poc temps que À. comenci les seves emissions. I oportuna també perquè la CCMA haurà d’afrontar més d’hora que tard quina oferta multicanal planteja per a finals d’aquesta dècada, amb una TV3 reforçada –esperem– al capdavant.
De col·laboracions estretes entre mitjans audiovisuals del mateix domini lingüístic en tenim molts exemples, i alguns de ben propers. Fa poc més d’un any es constituïa l’associació Les Médias Francophones Publics (MFP), tot i que compta amb uns precedents que ens portarien a mitjans de la dècada dels 50 dels segle XX. Una MFP que agrupa televisions i ràdios francòfones canadenques, belgues i suïsses amb les seves homòlogues amb seu a París, i que col·labora amb la resta de mitjans de la francofonia escampats pel món. En tot cas, en parlarem amb més detall de la MFP en un proper article.
Tornant a casa nostra, la voluntat expressada per l’home fort de la CCMA mereix un parell de reflexions: és realista plantejar-se un nou canal públic, ni que sigui més o menys experimental, davant la greu dificultat d’aconseguir unes audiències competitives –dins i fora de la TDT– per als ja existents? Per als qui –com jo– haurem contestat negativament, plantejo una segona pregunta en forma de proposta: per què no plantejar-se obertament de fer un canal infantil compartit, amb el Super3 com a matriu? Cal recordar que, fora de la CCMA, cap de les altres corporacions públiques en català –i aquí podem sumar-hi Andorra Televisió– no disposa ni disposarà d’un canal infantil i juvenil propi; i que a l’espai comunicatiu en català li cal una oferta infantil i juvenil no només molt competitiva, sinó directament guanyadora. I això, malgrat els esforços de molts professionals i productores d’animació implicades fins ara, no és pas la situació actual.
Com hem comentat en altres ocasions, el Super3 no disposa dels recursos econòmics suficients per produir, coproduir o comprar drets d’emissions de màxim atractiu que ho facin possible, ni compta amb un canal propi que li permeti construir marca i poder fer una connexió natural –també en les plataformes a la xarxa– entre l’oferta infantil i la juvenil. Un fet que sí era possible quan el Super3 compartia canal amb el desaparegut 3XL i no pas amb un 33 orfe d’horari diürn. Caldria poder anar més enllà que el Super3 es vegi també a les Illes i el País Valencià –fet molt positiu sens dubte– i poder aconseguir que un canal infantil en català esdevingui el referent audiovisual –no només televisiu– de les noves generacions, es diguin nenes, al·lotes o xiquetes. Hi pensem? Millor encara, ens hi posem?
Addenda (no només) lingüística
Produir, difondre i emetre en català no ha de ser cap gesta heroica, tot i que encara hi hagi moltes dificultats… i massa frens mentals per normalitzar-ho. Per això, no és de rebut proposar que els diners públics en suport de l’audiovisual català no tinguin com a (una) fita irrenunciable l’increment de l’oferta en català, com més o menys suggeria fa uns dies un productor de documentals en aquest portal.
I si deixem els posicionaments discutibles i anem a actuacions impresentables, en tindrem per omplir un cabàs: no és admissible que una presentadora demani un cop i un altre perdó… per adreçar-se en la seva llengua a un corresponsal valencià dins un informatiu televisiu –i el fet que sigui catalana afegeix un punt d’indignitat a l’episodi. Com és d’un cinisme còsmic que un conegut periodista tregui el “Sant Cristo Gros” per l’anècdota d’una simple promoció esportiva d’una televisió on va treballar durant molts anys, mentre calla –per dir-ho suaument– davant la manca de pluralisme de les anàlisis i tertúlies que es fan quan es parla de Catalunya a la seva actual emissora i la resta de mitjans del grup mediàtic. Silencis que ens haurien d’indignar molt.
Mentre, iniciatives com Filmin.cat mereixen un fort aplaudiment.
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
