Opinió

(In)cultura mediàtica

|2019-04-12T08:36:23+02:0012 Abril 2019|Comunicació21

Regidors d’ajuntaments que et pregunten com funciona una entrevista. Alcaldables que et truquen l’endemà queixant-se perquè tot el que hi han dit no ha sortit publicat. Caps de comunicació que confonen propostes periodístiques amb publicitat –“Quant val això?”–. Responsables de premsa que perden els papers perquè els demanes una gestió informativa per al mateix dia. Caps de campanya que t’envien selfies dels seus candidats que no es podrien publicar ni a l’Instagram. Directors de comunicació que no saben interpretar la normativa electoral pel que fa a la propaganda institucional. I podria seguir així fins al punt final d’aquest article.

La cultura mediàtica a la política municipal dista molt del que seria desitjable. Ens ho trobem cada dia els que treballem a la primera trinxera del periodisme: el de proximitat, el de la batalla contínua i inacabable. Però sobretot ens ho trobem ara, en mesos de campanya electoral. La barreja de nervis i incertesa –ara tothom desperta– fa aflorar les mancances que durant quatre anys potser han passat més desapercebudes. I no estic parlant d’ajuntaments o de partits de pobles petits. Parlo de les grans ciutats del país, començant per la capital, seguint pels municipis veïns i recorrent tota l’àrea metropolitana de Barcelona. Sempre hi ha excepcions positives, que a les redaccions se celebren com si s’hagués trobat aigua al desert. Però són escasses. I la norma, gairebé sempre, és aquesta: un desert.

Mentre la premsa de proximitat s’ha professionalitzat i ha suat tinta –mai millor dit– per intentar oferir un periodisme ambiciós a l’altura de les exigències dels lectors i dels anunciants, m’atreviria a dir que a l’altra banda no s’han fet els deures. O si ho voleu –en l’era del llenguatge políticament correcte–, potser no s’ha progressat al mateix ritme. I no serà per recursos i personal. Alguns d’aquests responsables de premsa que t’esbronquen quan els demanes que s’adaptin als ritmes de la vida real, dels tancaments i de l’exigència periodística, cobren uns honoraris equivalents a la suma de les nòmines d’uns quants periodistes d’algunes redaccions de mitjans locals.

Com deia el gran Pepe Rubianes –ara que fa poc hem recordat els nou anys de la seva mort–, “no és que m’agradi escandalitzar; dic les coses com les penso”. I sé que som molts els que pensem el que he escrit en aquestes línies. Els que dia rere dia aixequem el telèfon i a l’altra banda ens trobem interlocutors que sembla que parlin un altre idioma. Que sovint ens fan emprenyar, que algun cop ens donen l’anècdota que ens farà riure a l’hora del cafè i que gairebé sempre ens desesperen. I combatre la desesperació no és fàcil. Com tampoc ho és remoure consciències. Si aquest article ha de servir per a alguna cosa, que serveixi per a això últim. I si he trepitjat alguna mina –com diu el meu editor–, que sigui en benefici del sector.

Arnau Nadeu, director editorial de la xarxa de periòdics de proximitat Línia.

 

Article publicat en el número de primavera 2019 de la revista Comunicació 21.