Sí, ja són 71 els periodistes agredits des de la data de la salvatge sentència del Suprem. Uns quants després del comunicat conjunt Sense periodisme no hi ha democràcia i de la concentració posterior en protesta per les agressions a periodistes que van convocar diversos sindicats i altres organitzacions professionals a la plaça de Catalunya de Barcelona. En concret, de les darreres agressions, tres han estat causades pels cossos policials i tres més per participants en les manifestacions unionistes de Palma i Barcelona del proppassat cap de setmana. Tres agressions que, gens casualment, han estat silenciades a molts mitjans… Després hi tornarem.

Malauradament, la crida dels col·lectius periodístics no ha aturat pas les agressions, i les respostes dels cossos policials han anat en una altra direcció; perquè d’autocrítica cap ni una. De fet, directament no hi ha hagut cap reacció a les queixes periodístiques, però si obrim el focus, en trobaríem tres de ben il·lustratives. Primera, la del cap dels Mossos, que feia pública una carta d’agraïment als operatius antiavalots. Segona, la felicitació als seus subordinats que va expressar el director general de la Policia espanyola. I ens deixàvem la tercera, que és de traca i mocador: quatre sindicats dels Mossos d’Esquadra han presentat una denúncia davant la Fiscalia de delictes d’odi i discriminació! contra el programa Està passant de TV3, el seu director Toni Soler, Jair Domínguez i l’humorista Magí ‘Modgi’, per un gag amb la imatges d’un gos abillat amb casc i material antiavalots. El despropòsit de la denúncia arriba al súmmum, quan es vincula el contingut del gag amb la terminologia que, segons ells, “ja va ser utilitzada per cercles paral·lels d’ETA”. Ja ha sortit la “bitxa”! Potser que a l’Escola de Policia algú pensi urgentment en fer un curs de reciclatge per als quadres sindicals sobre el dret a la llibertat d’expressió i el per què l’humor (per descarnat que pugui ser) és un bon símptoma de la salut democràtica d’un país.

Parlant d’autocrítica, voldria tornar al text del manifest conjunt. Al darrer paràgraf s’entra, amb una timidesa extraordinària, en el tema de la manipulació mediàtica que està patint el procés polític català en tots aquests anys. Però un malentès corporativisme gremial traeix el que hauria de ser un posicionament ferm en contra de l’ús dels mitjans de comunicació com a eines de manipulació mediàtica; un ús que desprestigia molt greument la professió. L’afirmació, quasi angelical, que “entenem que pot haver-hi persones molestes amb la línia informativa d’alguns mitjans” serveix de preàmbul per defensar sense matisos els periodistes que hi treballen, afirmant que ells no decideixen aquesta línia “informativa”. Certament els que estan a peu de carrer no la decideixen… però sí que en són coresponsables, per acció o omissió. Els periodistes no són obrers d’una cadena de muntatge, treballen amb un material sensible que es diu informació i que ells elaboren directament. I si, per posar un exemple casual, la presentadora d’un espai informatiu de la televisió on treballes justifica obertament que uns manifestants independentistes siguin atropellats i tu no hi dius res (via comitè professional, personalment o com sigui) després no tens cap legitimitat, ni mitja tan sols, per queixar-te que et cridin allò de “premsa espanyola…”.

Portem molts anys d’intoxicacions, “apagades informatives”, manipulacions barroeres i criminalitzacions a tort i a dret per part de bona part dels mitjans de comunicació amb seu a Madrid (no pas tots, feliçment) i d’una part dels d’aquí, menor però no pas residual. Això no és una “línia informativa”, sinó una pràctica hostil que forma part d’una estratègia prou coneguda. Una estratègia que ha protagonitzat capítols molt foscos a la història mundial. I mentre el col·lectiu professional del periodisme –en boca dels qui en tinguin les màximes representativitats– no ho denunciï d’una manera clara, contundent i explícita, aquestes femtes en format escrit, radiofònic o televisiu continuaran esquitxant els qui no en tenen cap culpa. I molts, molts, la gran majoria dels periodistes catalans no s’ho mereixen de cap de les maneres.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.