En l’era de la comunicació instantània i de la hiperconnectivitat, la política i la transparència s’han convertit en dos termes inseparables. La comunicació política, entesa com una eina de persuasió i de seducció del votant, s’ha transformat en un mecanisme que sovint actua en contra dels mateixos polítics que la utilitzen. Les hemeroteques, siguin en el format que siguin, han obert una nova dimensió en la política, i les declaracions d’avui són utilitzades en contra dels polítics demà, convertint-se en una arma de doble fil. Per tant, en aquest context, el concepte de la transparència i l’honestedat es veuen cada cop més entredits.
Això no treu que la comunicació política és fonamental en la democràcia moderna. Els polítics utilitzen discursos, declaracions i promeses per modelar les expectatives del públic i guanyar suports. La transparència, teòricament, hauria de ser un mecanisme per garantir que els ciutadans tinguin accés a la informació i que aquesta permeti avaluar els polítics i les seves accions. Malauradament, massa vegades la realitat no coincideix amb les expectatives.
“Una vegada en el poder, passen diverses coses: les condicions canviants, les pressions polítiques o la mateixa realitat dels processos administratius poden provocar que les promeses no siguin assumibles”
Una de les principals problemàtiques que apareix en aquest escenari són les promeses electorals i la seva acció efectiva. Les declaracions que un polític fa en un moment de campanya poden ser absolutament coherents amb els seus objectius, el programa electoral i el pla d’acció però, una vegada en el poder, passen diverses coses: les condicions canviants, les pressions polítiques o la mateixa realitat dels processos administratius poden provocar que les promeses no siguin assumibles. Quan això passa, estarem d’acord que aquest entramat de casuístiques provoca una sensació d’engany en la ciutadania, perquè les expectatives es veuen frustrades.
Avui dia no només els periodistes, els experts en comunicació i els consultors accedim a les declaracions passades. També ho fan els ciutadans. Es tracta d’un accés immediat a l’historial i permet que qualsevol declaració o comentari sigui analitzat, revisat i comparat al moment. Quan això passa, es crea un entorn on les declaracions en la política es poden convertir en eines de crítica efectiva, però també desembocar en intencions de manipulació.
L’exemple que il·lustra aquesta paradoxa és la polèmica al voltant del ‘concert econòmic català’, una de les condicions, sinó la principal, del pacte entre el PSC i ERC. S’ha convertit en controvèrsia a partir de les declaracions de la vicepresidenta primera i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, al dir que el pacte no és “ni un concert econòmic ni una reforma a l’ús del sistema de finançament”. Automàticament, ERC amenaça el PSOE de tombar els pressupostos, i Junts demana explicacions sobre l’acord preguntant “per què ens han mentit?”. I la llista d’exemples podria ser molt llarga. La promesa de Salvador Illa quan va dir que no hi hauria amnistia o les paraules de Jéssica Albiach quan donava a entendre que el Hard Rock era una línia vermella per al pacte amb els socialistes. El temps acaba evidenciant les coses i posa tothom a lloc.
José Antonio Llorente, en el seu llibre El octavo sentido, explora en profunditat com les estratègies comunicatives dels polítics poden ser doblement perjudicials en l’era digital. Llorente explicita que les promeses d’un polític sovint són utilitzades per crear altes expectatives, que la mateixa transparència que hauria d’assegurar una rendició de comptes positiva pot acabar exposant els polítics quan les promeses no es compleixen, o que les declaracions fetes amb les millors de les intencions poden acabar sent utilitzades en contra, ja sigui per l’oposició o per mitjans de comunicació. L’escenari és clar: el polític pot acabar atrapat en les seves pròpies paraules.
“Els polítics haurien de ser capaços de comunicar no només els seus objectius i les promeses, sinó també les limitacions i les realitats del procés polític”
La transparència no ha de ser només un valor democràtic, sinó un instrument estratègic per influir en l’opinió pública. Aquesta visió, però, contempla la paradoxa: la mateixa transparència per ser usada en la rendició de comptes pot acabar sent una eina de pressió constant, amb el perill que es perdi la perspectiva del dia a dia.
Davant d’aquesta realitat, és important que els polítics i els seus responsables de comunicació desenvolupin estratègies que vagin més enllà de les promeses simples. Tot plegat ha de ser una combinació de transparència, responsabilitat i adaptabilitat, i els polítics haurien de ser capaços de comunicar no només els seus objectius i les promeses, sinó també les limitacions i les realitats del procés polític.
La comunicació no ha de ser un dibuix sobre una visió idíl·lica del futur, sinó que ha de poder gestionar les expectatives del públic amb honestedat. Això implica un exercici que és fàcil de dir i, sembla, complicat de portar a la pràctica: reconèixer quan les condicions han canviat i explicar de manera clara i transparent perquè alguns objectius no s’han pogut assolir com es volia. Aquest gest no només contribuiria a mantenir i enfortir la confiança pública, sinó que reduiria dràsticament la vulnerabilitat a les crítiques que es basen en les discrepàncies que hi ha entre les promeses i la realitat. La clau és l’honestedat i la comunicació proactiva.
Albert Brosa, director de reputació i lideratge a Europa a LLYC.
