Es pot argumentar que els confinaments més o menys rigorosos per la Covid-19 han accelerat els processos de canvi en els hàbits informatius i comunicatius de la població, o es pot dubtar sobre la persistència dels nous hàbits un cop acabi la pandèmia. Però hi ha una evidència: l’any 2019 ja s’estaven movent moltes coses, però ens faltava perspectiva per entendre-les. Ara ja no hi ha excusa. Per exemple, el més important d’aquell any va ser la venda del Grupo Zeta al grup Prensa Ibérica, o la caiguda espectacular de la difusió de la premsa en paper i la guerra no dissimulada per destacar el nombre d’usuaris únics mensuals en suport digital de cada capçalera?

Quan va començar Spotify, tots ens ho miràvem amb curiositat, i fins i tot simpatia, però gairebé ningú alertava sobre com havia d’afectar profundament les vendes i el negoci de la música, el negoci de les emissores musicals i la pròpia economia dels músics. I tot i que YouTube segueix essent el canal de consum musical per excel·lència, per damunt seu, i que el model de negoci de Spotify presenta encara molts dubtes, ja res serà igual en l’ecosistema musical i per extensió l’ecosistema àudio (podcast, Clubhouse i les rèpliques de Twitter i altres).

El mateix es pot dir en l’àmbit audiovisual respecte a Netflix i tota la plèiade de serveis a la carta que proliferen, de pagament, gratuïts o mixtos. Ho han alterat tot en molt poc temps, i a hores d’ara és irrellevant pensar si Netflix sobreviurà o serà engolit per un gegant tecnològic, de les telecomunicacions o dels mitjans tradicionals. El cas és que els patrons d’atenció a les propostes i circuits audiovisuals ja han canviat, i això obliga a mirar l’ecosistema d’una altra manera, des del seu equilibri econòmic fins a les relacions de poder entre els agents.

I en l’ecosistema informatiu, que potser ha fet els passos més lentament per la fortalesa de les capçaleres tradicionals, els 20 anys que porta revisant els errors comesos i pel fet que encara la televisió és el mitjà d’informació per excel·lència de la majoria de la població, tampoc podem amagar que estem vivint ja de ple el canvi profund, draconià. Parlem d’èxits com el de The New York Times i altres, però cal retenir unes dades clau vàlides per a la majoria d’editors: cinc subscriptors digitals generen els mateixos ingressos que un de paper, i cal un volum extraordinari d’usuaris perquè la migrada publicitat digital generi els ingressos que abans fàcilment s’assolien amb el paper.

Per a mi, això vol dir que les revolucions dels models d’explotació que estan experimentant la música i l’audiovisual encara estan en una fase inicial per a la informació. No sabem on anirem a raure, però sabem que no tots els músics i intèrprets podran viure de la música –perquè quan l’accés a la creació i la interpretació és obert, és impossible que es pugui monetitzar tota l’atenció necessària per finançar tothom– i no tots els creadors/es audiovisuals podran viure professionalment de la producció, perquè no hi ha prou diners per finançar tot allò que desitjaríem produir (ni sumant totes les fonts, com la publicitat, subscripcions, ajuts públics i incentius fiscals al mecenatge). De la mateixa manera, no tot el periodisme que volem fer i tenim dret a fer pot generar empreses periodístiques viables (o entitats sense lucre periodístiques), perquè no hi haurà ja mai prou publicitat per nodrir totes les iniciatives, i perquè, en el cas que aconseguim convèncer la ciutadania de la bondat de pagar per la informació, difícilment algú anirà més enllà de 3-4 subscripcions barates (en l’era del paper, qui comprava més de dos diaris?).

Per això, si se’m fa difícil pensar en la manera d’impulsar causes molt nobles i necessàries com incrementar la presència del català en plataformes tipus YouTube o Twitch, i impulsar la professionalització dels joves en l’audiovisual –ja que per una banda els recursos públics no són infinits, i per l’altra amb quines bases discriminem qui/què té dret a ajut–, em passa el mateix amb les polítiques de suport als mitjans i l’ecosistema informatiu. Passar de l’esquema automàtic actual de suport als mitjans en català, discutible però transparent, a un nou model serà conflictiu. Però cal afrontar-ho.

Austràlia ha estat capdavantera, després dels fiascos espanyol (2014) i alemany, i França i Canadà (fins i tot als Estats Units hi ha propostes que trenquen el tabú que no s’ha d’ajudar els mitjans informatius) també han fet passos importants per entendre on estan els problemes del futur en l’equilibri de l’ecosistema informatiu, per tal de generar polítiques adequades, eficients i proporcionades.

Potser una part de la solució passa per ordenar les relacions de Google i Facebook amb els serveis i mitjans informatius: remuneració de drets veïns de propietat intel·lectual, com planteja la Unió Europea, taxes sobre la publicitat digital per a subsidiar els agents creadors d’informació, per exemple. Però no tot ha de carregar damunt seu: Spotify i la música, o Netflix i l’audiovisual, i fins i tot Amazon i el petit comerç presencial, ens mostren que no és sensat amagar el cap sota l’ala, sinó que cal mirar bé, analitzar bé i fer propostes raonables.

Joan Maria Corbella, professor de la Universitat Pompeu Fabra.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram