Em resulta vergonyós l’espectacle que fa Telecinco explotant fins a l’infinit personatges famosos (i alguns que el canal ha fet famosos) per capturar i retenir l’atenció d’un volum d’audiència remarcable, però és lícit tot i que usa un recurs públic de transmissió (les ones), com sostenen els qui defensen que la llibertat d’expressió i la llibertat d’empresa són valors absoluts en economies de mercat. Però em preocupa més que una immensa part de la resta de mitjans i serveis comunicatius espanyols i catalans omplin espais substancials de les graelles de programació, pàgines de paper i pantalles digitals seguint-li el corrent amb els personatges i les polèmiques que aixeca.
Diaris, revistes, webs, emissores de ràdio i televisió s’omplen de detalls de la vida i miracles de personatges supervivents, convivents en illes llunyanes i descendents de nissagues de famosos, amb un èxit d’audiència i de visites a les notícies espectacular. Res de nou: la misèria humana desvetlla passions, com fa anys ve demostrant la televisió i molt abans ja sabia la premsa groga o sensacionalista. Però aquests mitjans ho estan fent avui amb consciència que cedeixen a Telecinco-Mediaset una capacitat enorme de definir l’agenda temàtica de tot allò que no és informació dura (política, economia, esports, per exemple). Això és un símptoma de pluralisme en el mercat de la comunicació? Per a mi no, però sí de llibertat de comunicació. I també és un símptoma de la difícil relació entre oferir un servei d’interès social i la mercantilització del periodisme i la comunicació. No goso qualificar el periodisme de servei públic, que és un concepte massa important com per anar malversant-lo a la més mínima, però és evident que l’objectiu del pluralisme hauria de ser tan essencial com la llibertat d’expressió, si de debò és vol oferir un servei equilibrat a tota la població (universal, no discriminatori, assequible, són algunes de les condicions de servei públic).
Mentre ens mantenim en àmbits comunicatius poc transcendents, el debat no va més enllà de les consideracions ètiques i de si es poden aprofitar aquests espais per reforçar en l’agenda pública temes essencials com ara els abusos i maltractaments, que no és poc, evidentment. Però si passem a l’àmbit de la informació “dura” emergeixen altres problemes que posen en qüestió la gran preocupació pel principi del pluralisme dels mitjans i serveis de comunicació.
S’ha estudiat molt, i s’ha escrit i parlat molt de quines empreses fora de l’Ibex-35 apareixen als mitjans, quins esports hi tenen espai, quins personatges públics habiten les agendes temàtiques, i s’ha descrit abundosament la relació que té això amb les inversions publicitàries i les relacions econòmiques entre mitjans i grans agents socials. Al cap i a la fi, en l’ecosistema informatiu quasi tot són empreses privades amb finalitat de lucre, però la resta (públiques i sense afany lucratiu) tenen una capacitat limitada per fer pedagogia a favor d’agendes informatives i temàtiques alternatives, perquè necessiten obtenir audiència (atenció social) suficient per ser viables com a projectes comunicatius.
Aquesta poca diversitat real en la proposta editorial col·lectiva és un aspecte clau del pluralisme: mateixos temes, mateixes fonts, mateixos personatges, mateixos relats, mateixos enfocaments, etc. Com a resposta s’addueix sistemàticament l’altre component del pluralisme, la pluralitat. En tots els seus terrenys: pluralitat de mitjans, d’empreses/institucions editores i d’accionistes amb participació en diversos mitjans. A partir d’aquí, arreu del món s’intenta resoldre el problema real del pluralisme comunicatiu limitant la concentració de la propietat, dins un mitjà-indústria (cadenes de televisió, emissores de ràdio i, molt difícil de fer, en la premsa) o amb perspectiva multimitjà (editors de premsa a la televisió, històricament) o inclús d’integració vertical (productores-canals de televisió).
Amb aquests plantejaments de pluralitat es dona habitualment per resolta la qüestió del pluralisme mediàtic. Però la realitat és tossuda i ens demostra que no és ni de bon tros suficient, i ho il·lustro amb un exemple ben recent. Les eleccions a Madrid han posat altre cop de manifest la llibertat de cada mitjà d’encarar-les informativament com ha cregut/volgut, i ningú enganya la ciutadania. Però aquesta mateixa ciutadania s’ha trobat amb què en la pluralitat de mitjans i serveis informatius hi ha un desequilibri brutal en els biaixos ideològics de les seves propostes editorials: quantes (quines) s’ho han mirat a favor de l’esquerra o el progressisme i quantes han cantat llaors a les alternatives conservadores?
El pluralisme s’ha de contemplar també des de la diversitat dels continguts i punts de vista. I aquí vull introduir un darrer element. Si la pluralitat i la concentració s’han tractat des de les polítiques de comunicació sempre de forma sistèmica (és a dir, observant la participació d’un agent en el conjunt de les propostes a què té accés la ciutadania), hem de traslladar també el mateix plantejament a la perspectiva de diversitat. Això vol dir que cal estudiar si la població té accés equitatiu a la informació/comunicació de les diverses opcions ideològiques, culturals, sexuals, dels diversos temes, als diversos agents (econòmics, polítics, socials), etc.
Ningú pot objectar res a les estratègies editorials de les empreses privades, per la llibertat d’expressió i d’empresa a les quals em referia a l’inici de l’article, i si totes repliquen la mateixa agenda, personatges i narratives en les eleccions de Madrid o en relació amb el procés polític proindependència de Catalunya, no hi podem fer res (en període electoral se n’ocupen les juntes ad hoc, i prenen les decisions ja conegudes). Llavors, sembla raonable que els mitjans públics han de tenir l’obligació de compensar la manca de diversitat de l’ecosistema privat d’informació (premsa de paper, digital, ràdio, televisió).
Les polítiques de protecció del pluralisme tenen sentit en la mesura que afavoreixen el benestar comunicatiu de la població. Això vol dir posar la població en el centre de l’anàlisi, no en una posició externa, i si la diversitat a què ha de tenir accés és el valor més important a protegir, cal avaluar-la no només dins cadascun dels mitjans (públics; els privats ni es toquen), sinó des de la suma de propostes generades per la pluralitat de serveis a què té accés.
Així, front a les reclamacions de pluralitat interna (diversitat) que s’exigeix a TVC/CCMA cal sobretot també mesurar l’aportació que fa a la diversitat del sistema. Sovint es reclama que els mitjans públics s’han de diferenciar i complementar els privats, entre les funcions clau del seu servei públic, però quan convé només se’ls reclama diversitat interna desconnectada de l’aportació a la diversitat de l’ecosistema comunicatiu. Cal trobar l’equilibri entre ambdós fenòmens, sempre a la recerca del màxim benestar comunicatiu de la ciutadania.
Finalment, atesa la pluralitat de propostes existents, cal considerar que la població s’ha acostumat a tenir menys en compte les “marques” dels mitjans i més els continguts concrets, que és el que busca, reduint la fidelitat a aquestes marques. Tot ajuda a un enfocament diferent del pluralisme, intern i sistèmic, sobretot per la banda de la diversitat.
Joan Maria Corbella, professor del departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.
