Si féssim un llistat de les situacions difícils que ha d’afrontar un mitjà de comunicació per mantenir-se al peu del canó, probablement no acabaríem. Si fa o no fa seria tan llarg com el que elaboraríem per a qualsevol altre negoci. Allò que més fàcilment ens vindria al cap és el denominador comú que ensorra qualsevol activitat; és a dir, la caiguda dels ingressos fins al punt que aquests siguin insuficients per fer front als costos d’explotació i al deute acumulat, cas d’haver-n’hi.

Tot això li passa a Prisa. I això és el que hi ha a la base de la guerra entre els accionistes més destacats d’aquest grup, el fons d’inversió Amber Capital, Telefónica i el Banc Santander. Els accionistes, tots, han vist com les seves inversions s’han devaluat fins a límits realment inimaginables i com el deute segueix menjant-se qualsevol estalvi que portin a la pràctica, perquè els recursos que genera l’activitat són del tot insuficients per poder-hi fer front d’altra manera que no sigui amb el permanent refinançament acompanyat d’ampliacions de capital. Val a dir que no tots s’hi juguen el mateix. La dimensió econòmica és el principal per a Amber Capital, mentre que per al Santander la qüestió va més referida al poder i el prestigi, que passa per no deixar-se guanyar cap partida.

Els mitjans, particularment els influents, no són mai un negoci normal i això acostuma a evitar-ne les fallides, o almenys en limita el risc efectiu. Sempre hi ha maneres de trobar salvavides i, a més a més, en tractar-se de la indústria de la influència, els governs acostumen també a jugar la partida. Sense sortir de Prisa, no cal ser un linx per observar que en els darrers mesos la Moncloa també ha tingut seient a la taula on es jugava la partida de poder sobre el futur a curt termini del grup.

Finalment, un cop decidit el cop de timó estratègic que passa per la segregació de Santillana del grup Prisa, el destí del fins ara president, Javier Monzón, estava cantat i el Banc Santander, fins ara amb més poder que accions al consell gràcies a ser-ne també el gran creditor, ha vist com Telefónica i Amber Capital sumaven esforços per reforçar la posició d’aquest darrer, el fons d’inversió activista presidit per Joseph Oughourlian, que ara s’ha convertit també, almenys de moment, en president de Prisa.

Tot això és molt important i té molta retranca sobre la que és divertit especular. Però no és el que volen fer notar aquestes línies. El problema de la divisió de mitjans de Prisa, especialment en tot allò que fa referència a El País però també a la resta, incloent-hi la ràdio a Espanya però també al continent americà, és més gros que no pas això i té a veure amb la manca d’un projecte editorial liderat per algú a qui li interessi el negoci de les notícies més enllà del valor de les accions.

Naturalment els problemes, particularment els grossos, no comencen en un dia. La història de Prisa està salpebrada en el passat de tics i decisions difícils d’entendre en el món de la gestió empresarial eficaç i eficient, i per tant sostenible en el temps, fins arribar a l’actual situació en què tots els rumors, quan no informacions, situen la seva divisió de mitjans en el capítol d’empreses que més d’hora que tard podrien acabar en mans d’un nou propietari.

El grup Henneo, editor de l’Heraldo de Aragón i 20 Minutos, ha protagonitzat ja alguna que altra notícia al respecte. Però hi ha més empreses editores que van traient el nas. Coses serioses, no l’oferta fake que l’empresari radiofònic Blas Herrero va posar damunt la taula incentivat per algun accionista de referència dels actuals per enterbolir una mica més les aigües abans del darrer consell d’administració.

Els problemes de Prisa seran irresolubles mentre no aconsegueixi una cosa que sí que és específica del sector de la informació. I és que, sense editor, o almenys sense una propietat compromesa que entengui les particularitats del negoci de les notícies, les coses no només són més complicades, sinó que poden acabar resultant del tot impossibles. No queden molts editors de veritat, però encara hi ha diferències remarcables entre les empreses que en tenen i les que només tenen gestors i accionistes. Si volen comprovar-ho mirin els comptes de resultats de les empreses periodístiques en funció d’aquesta característica.

Josep Martí Blanch, periodista.