Em fascina l’assumpte Rociíto. Alguna cosa hi deu tenir a veure la seva mare que fou, per inversemblant que pugui semblar, el meu amor platònic de pubertat. M’imaginava, quan tot just començava el trànsit del pantaló curt al llarg, a la Jurado cantant només per mi “¡Yo! Te amo con mi alma y con mi carne…”, i el món dels adults al qual m’atansava em semblava que havia de ser una suma de meravelles. L’amic de l’ànima de l’escola tenia penjada a l’habitació una foto de Samantha Fox i jo una de la folklòrica. Discutíem aferrissadament sobre les bondats que imaginàvem en cadascuna. El seu argument era que la Fox era jove i la Jurado vella. Poc argument, vaja. Ja es veia que la nostra amistat no seria duradora. Molts anys més tard vaig contractar Rocío Jurado per a una campanya publicitària. I a l’Hotel Alfonso XIII de Sevilla vaig fer-li saber el meu puberenamorament: “Grabé tu nombre en mi barca, me hice por ti marinero….”. En vaig treure una foto i una gran carabassa. Fins aquí l’idil·li. Tornem a Rociíto després d’aquest rampell de frivolitat.

Aquestes línies, com tantes d’altres, són la demostració que la trampa de Telecinco i Rociíto està molt ben parada i que complirà amb escreix l’objectiu de defensar els seus interessos, que es redueixen a la preservació del compte de resultats dels primers i el compte corrent de la segona. La resta, particularment pretendre que de tot això se’n derivi un benefici col·lectiu gràcies al fet que el programa en qüestió fa visible un drama seriós com el maltractament, és gasòfia argumental.

Un espectacle guionitzat com el de Rociíto és als maltractaments el mateix que alguns programes de laSexta són a la política: una manera efectiva de munyir les nostres emocions prenent com a base per fer-ho assumptes seriosos. Però de cap manera pot considerar-se que hi hagi cap més aportació que aquesta. Són espectacles que s’esgoten en ells mateixos. Llenya de brasa curta, per entendre’ns.

Rociíto no fa visibles els maltractaments ni la seva història posa damunt la taula cap element que faci preveure que, gràcies a la seva història, se’n puguin derivar noves actituds i nous comportaments individuals i socials. Més aviat al contrari. Suposa un pas enrere, en la mesura que reivindica com a única justícia possible la que es desenvolupa a través de la denúncia en prime time i que emet sentències amb la tinta de les vísceres. Que la ministra d’Igualtat, Irene Montero, s’afanyés a fer piulades i a demanar si us plau i que li fessin lloc en el debat al crit de “yo sí te creo” només demostra que, malauradament, és un nyap de ministra, cosa que d’altra banda era innecessària perquè ja fa temps que és per tots sabuda.

El maltractament és una cosa massa seriosa per deixar-lo en mans de Telecinco i Rociíto. Portem massa anys d’experiència com per poder afirmar que, amb comptades excepcions que no van reeixir a perllongar-se en el temps, la gran televisió privada no va venir al món per enlairar debats, pujar el nivell formatiu dels telespectadors i multiplicar els espais de debat raonat sobre les qüestions que ens interpel·len com a societat.

Telecinco és menjar processat, can afartapobres. Una dieta insana, particularment si és l’única que es consumeix. La mala notícia és que canviar de canal no millora les coses, perquè a tot arreu se serveixen menús similars. Uns ho fan amb el cor, d’altres amb la política i els de més enllà amb els successos. Però tots els plats fan la mateixa pudor de fritura. La història de la televisió privada espanyola és la història de l’embrutiment temàtic i narratiu. Rociíto n’és el darrer i llastimós capítol . Però insistim, tant li fot que parlem de maltractaments o d’un debat d’investidura, perquè el fons és el mateix: tripa. Afirmar això té un tuf aristòcrata. Sí, el té i me’n vanto de què sigui així. El respecte a un mateix i als altres passa per creure que podem igualar-nos per dalt i no per sota. La televisió privada això no s’ho ha cregut mai. Ha treballat fort per embrutir-nos i se n’ha sortit de primera. Ja fa temps que la porqueria a tots ens emmascara.

Josep Martí Blanch, periodista.