Iñaki Gabilondo abandona el comentari d’actualitat política. No és cap drama. Cada dia hi ha molta gent que plega i d’altra que comença. Que un excel·lent periodista de 78 anys decideixi que ja en té prou de practicar l’anàlisi diària des de l’angle polític no és la fi del món. D’altres pleguen abans, d’altres més tard. Cadascú ho fa quan li rota si s’ho pot permetre i aquí pau i després glòria. Tants caps, tantes opinions sobre el personatge. I també n’hi haurà molts als quals la notícia els lliscarà engonal avall. Tot normal. Uns entren, d’altres surten. Fins aquí, les notícies.

Una altra cosa són els motius que el periodista ha posat damunt la taula per esborrar-se del mapa. La polarització partidista, un món que exigeix opinions ràpides i improvisades sobre qualsevol assumpte, i una manera de fer dels mitjans que tendeix a renegar de la paleta de colors matisats i heterodoxos perquè rendeixen més, en termes d’audiència i diversió dels oients, els posicionaments maximalistes i previsibles. Aquests són els elements principals que el periodista ha exposat per justificar el seu adeu al gènere d’opinió i anàlisi política.

També ha utilitzat l’edat i la manca d’energia, però val a dir que com a ornament del seu adeu i no com a motius principals. Malgrat això, un apunt sobre l’edat. Com que d’un temps ençà hi ha cert debat sobre la generació tap, entesa com el manteniment de posicions de privilegi de professionals d’edat avançada que no acaben de jubilar-se i que impossibiliten el relleu generacional, alguns hi ha que pensen que massa que ha trigat a jubilar-se el bon senyor i que ja era hora.

A aquests els haurem de recordar que hi ha gèneres periodístics on l’edat, lluny de ser un desavantatge, és més aviat el contrari. Perquè el coneixement que requereix l’anàlisi política i d’actualitat és acumulatiu i, ben endreçat, proporciona als vells que tenen la sort que el cervell els segueixi funcionant com un rellotge un gran avantatge competitiu.

L’anàlisi i l’opinió són gèneres d’aquestes característiques. Prou que ho saben les redaccions, que s’han hagut de descartar per un tema de costos de professionals que estaven en el seu punt òptim de maduració després de molts anys d’acumular coneixement i saviesa en els seus camps d’especialització periodística. Per fer la marató de Nova York ser vell és un problema, per anar a posar totxos a l’obra és un problema, per sortir a pescar a les sis del matí és un problema. Però per estar a l’aguait de l’actualitat, analitzar-la, posar-la en relació amb el coneixement acumulat i amb les experiències viscudes no ho és. Sempre, clar, que el periodista vell mantingui viva la curiositat i la voluntat d’entendre el món en què es posa cada matí les sabates.

Sobre les raons de fons, més enllà de l’edat, Iñaki Gabilondo té raó. El debat polític i l’anàlisi de l’actualitat, feta des de ja fa temps amb un ull sempre posat en l’entreteniment com a primer ingredient, exigeix simplificació, enconament i tantes vegades militància o posicionaments previsibles que permetin encasellar qui hi participa.

De tal forma que el debat i l’anàlisi acaben esdevenint pures calques dels debats encara més previsibles entre els polítics. Però compte, perquè els polítics compleixen amb la seva obligació de defensar el seu jardí, quan actuen d’aquesta manera. No és així en el cas dels analistes que, comportant-se de la mateixa manera, el que fan és renunciar a la seva feina per passar a fer-ne una altra. La de propagandista en qualsevol de les dues versions més habituals: propagandista seriós o propagandista pallasso.

S’entén que un professional mesurat com ell no s’acabi de sentir a gust amb les regles del joc que avui imperen i que, en conseqüència, decideixi que dona per acabada la partida. Sobren les llagrimetes fàcils i les exageracions que s’han vist a les xarxes socials. El bon senyor no s’ha mort i segueix en actiu tot i que fent altres coses. Amb ell ni va començar res ni res s’acaba. El periodisme s’aguanta sobre milers de mans al teclat, milers de boques davant dels micròfons i milers de cares mirant a càmera.

El que sí és un problema és que cada cop sigui menys necessari escoltar els analistes per saber què ens diran. Que Iñaki Gabilondo es jubili no és cap problema. Sí que ho és que les indústries periodístiques no tinguin en realitat cap incentiu per apostar pel tipus d’anàlisi i opinió que ell ha practicat i que tan necessari és per enlairar el nivell de la política des de l’exigència, en primer lloc, de qui l’analitza amb l’objectiu de servir-ne les conclusions a qui no té temps –ni coneixements– per fer-ho.

Josep Martí Blanch, periodista.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram