Des de l’inici de la crisi econòmica actual, el panorama de la premsa digital es caracteritza per dues qüestions clau que romanen bastant estables any rere any. D’una banda, les empreses periodístiques apareixen estrangulades per la crisi del seu model de negoci, les reduccions dels seus ingressos i la necessitat de fer-hi front (reduccions de personal i d’inversions, debat sobre el pagament per continguts). En segon lloc, es veuen llançades cap a un procés de trànsit dels seus productes vers la plena inserció en l’anomenada era postPC, caracteritzada per la diversificació del consum d’informació en múltiples plataformes, des de les ja clàssiques, paper i web (ordinador personal), a les emergents, tauletes i smartphones.
Calia fer un pas endavant mentre el mercat dilucidava sobre pagament sí o no. Calia posar-se a l’aparador del nou món. I Catalunya va ser capdavantera de la mà de l’APPEC amb el seu Quiosc Digital, realitzat amb l’empresa especialitzada Zinio. La crisi cavalcava, però Lluís Gendrau i la junta que presidia –i presideix– van veure que l’aparador era necessari perquè posava les capçaleres associades a l’abast de tothom, des de qualsevol racó de Catalunya i del món. Tot i ser important, la subscripció no era l’únic esquer per quan el lector vol conèixer el producte del qual ha sentit parlar, però que no troba al seu entorn o perquè viu fora de Catalunya. Del quiosc ambulant per ciutats i viles, l’APPEC va passar a tenir un quiosc obert les 24 hores a totes les ciutats, viles i poblets de tot el món on hi hagi un veí que llegeixi en català.
I ja des dels seus inicis, Gendrau fou generós i s’entrevistà amb els presidents de les altres associacions de premsa catalanes perquè se sumessin al projecte. Però no va ser possible i no és aquest el moment de fer-ne una anàlisi.
La premsa en català iniciava la comercialització després d’un embaràs anterior al de l’aparició de les dues plataformes de “quioscos digitals” espanyols, Orbyt i Kiosko y Más.
El quiosc funciona sota subscripció i ofereix PDF enriquits dels mitjans impresos accessibles des d’ordinadors, tauletes i smartphones. Es tracta, per tant, d’una oferta multiplataforma pensada especialment en el creixement previst del consum de premsa en dispositius mòbils. La plataforma permet que els mitjans ofereixin, a més dels PDF, tot tipus de continguts, com els audiovisuals, i que els lectors comparteixin la informació a través de les xarxes socials o elaborin els seus propis dossiers de premsa… Algun lector em dirà que, en la pràctica, és poc més que una translació del paper a les tauletes, però no és tan senzill, va més enllà, i es fica dins de les generacions més joves, una qüestió cabdal pel futur de les publicacions.
Aquesta setmana, Lluís Gendrau, Alfons Udina i Carles Ayats, presidents, respectivament, de l’APPEC, ACPG i Premsa Comarcal, han presentat conjuntament el quiosc que les tres associacions han fet seu davant l’àrbitre Josep Martí, secretari de Comunicació del Govern. S’oficialitza així iQuiosc.cat, el primer quiosc digital català i alhora la primera plataforma digital de revistes i premsa comarcal i local, de pagament i gratuïta, en català, que permet comprar les publicacions i subscriure-s’hi des del navegador i a través de les aplicacions per a iPad i iPhone (l’Android per a més endavant), o senzillament llegir-les en el cas de les publicacions gratuïtes.
M’entretinc un moment: llegir en un quiosc la premsa gratuïta! Senzillament genial. Una premsa que no ha tingut mai pedigrí que es posa al nivell lector de tothom. Premsa de proximitat que podrà ser llegida arreu, a les antípodes, per exemple, on hi hagi un mataroní que vulgui saber de Mataró. O un badaloní, com jo. La multiplicació dels pans i els peixos… I una responsabilitat per a algunes publicacions gratuïtes –poques– que encara estan més a prop d’una guia comercial que d’un veritable periòdic. Ara, darrere d’un aparador tan transparent i tan immensament gran, hauran de fer un pas endavant i posar-se a l’alçada de la gran majoria de les altres capçaleres catalanes.
En realitat, els editors de premsa en català, mitjançant l’iQuiosc.cat que generosament cedeix l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, té com a objectiu final adaptar l’enorme potencial del món editorial català a les noves necessitats dels lectors, acostumats a un entorn digital arreu del món. Una dada que no llegireu a cap diari de Barcelona: l’enorme audiència total de les capçaleres de les tres associacions catalanes suma prop de 3.000.000 lectors. Una altra dada: només la suma de les capçaleres Línia, del Grup Comunicació 21, sumen 350.000 exemplars mensuals. Us en faríeu creus.
Les revistes i la premsa de proximitat, gratuïta o de pagament, en català, estaran en una mateixa biblioteca i permetran als lectors tenir les seves subscripcions en una única aplicació, facilitant als editors una solució per vendre la versió digital de les seves publicacions i posar a l’abast del lector la més àmplia oferta de revistes i premsa en català on vulguin i quan vulguin. Segons em comunica l’APPEC, l’iQuiosc.cat permet que els lectors puguin consultar un sol número o subscriure’s a la revista o diari i inclou la secció Biblioteca on es troba el recull de publicacions descarregades. iQuiosc.cat també és a Facebook i a Twitter.
Del naixement del quiosc que l’APPEC ofereix a les altres dues associacions com el regal de “boda” de la nova federació d’associacions que ja ve treballant des de darrere l’altar, en podem extreure una esplèndida conclusió: no es tracta de clamar i pregonar la mort de la premsa en paper. Simplement, es tracta d’enunciar els interrogants que s’estan plantejant als llocs on, com Catalunya, els periòdics estan en crisi.
Són fonamentals els periòdics per a l’actual procés polític català, fonamentat en la democràcia? Com es pot finançar el bon periodisme d’un nou estat si els periòdics desapareixen? Sense l’alè al coll de l’Administració, existeix un model diferent del publicitari per finançar el bon periodisme que tradicionalment hem fet a Catalunya? És viable el cobrament de contingut? Curiosament, molts d’aquests interrogants són els mateixos que es formulen els editors catalans de premsa de proximitat i temàtica que, en la suma d’esforços que inicien, han apostat primer de tot per vestir-se ben bonics i posar-se a l’aparador d’un quiosc obert al món. Èxits!
Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.
