El temps dóna i treu raons. El pas dels mesos i, sobretot dels anys, aporta una distància que permet veure amb perspectiva tot allò que, en el mateix moment de produir-se, no podem jutjar amb prou objectivitat.

Fa uns anys ens van vendre la moto de l’arribada de la TDT. Gran tecnologia, gran millora de la qualitat de recepció dels canals de televisió, ampliació de l’oferta de canals, interactivitat entre els programes televisius i els espectadors… Tan époustouflant (com els agrada dir als francesos) havia de ser aquesta TDT que Espanya (i Catalunya) van voler-se distingir com els més ràpids, els més precoços, els més pioners a l’hora d’implantar-la. Per davant de gairebé tothom, per davant de la major part de països europeus. En això, uns cracs.

L’arribada de la TDT suposaria la fi de la televisió analògica. Au, a canviar antenes, a comprar descodificadors, a deixar-se prendre el pèl (sobretot, la gent més gran, la més indefensa) per empreses i instal·ladors escurabutxaques… Les administracions es van gastar un munt de calers fent campanyes de promoció i divulgació de l’arribada de la TDT, recordant a partir de quina data et quedaries sense tele si no t’espavilaves a instal·lar la nova tecnologia…

Amb la TDT, els gestors públics van quedar retratats com mai. Si indignant és la descoberta diària de corruptes (i presumptes corruptes) sorgits del seu contacte amb la vida pública, queda només un graó per sota l’amiguisme i el clientelisme que, ja no els càrrecs públics, sinó les pròpies administracions, demostren quan més objectius haurien de ser. Es van crear concursos autonòmics per atorgar els nous canals de televisió, els que emetrien en TDT… i per assassinar aquells que, sense concessió de TDT, ja no tindrien més dret a viure. Popular TV seria l’aposta del PP. Localia, la del PSOE (i PSC i variants diverses territorials). Canal Català, la de Convergència i Unió… Els governs autonòmics van donar les concessions als amics i van exterminar els enemics (Infotelevisió de València, per exemple, amb Juli Esteve al capdavant). A Catalunya, com que en algunes coses som molt innovadors, som els únics que teníem un CAC, que és qui va resoldre el concurs. Van pactar CiU i PSC (majoria al CAC), quedant-se Esquerra i la seva aposta d’Òmnium Cultural i Vilaweb sense canal a Barcelona.

La gran planificació i disseny de l’arribada de la TDT ens va portar també a la incapacitat més absoluta de les respectives administracions d’impedir i evitar el naixement d’un monopoli, el d’Abertis, que es va quedar tots els emissors i reemissors de Catalunya i que va exigir preus molt alts i avals bancaris de tota condició als canals de televisió en TDT per emetre el seu senyal en les zones de cobertura respectives. Aquest monopoli ha convertit els preus de transport de senyal en tan elevats, que moltes televisions locals han tancat. Les altres, renegocien cada dia el seu deute i els terminis amb Abertis. Els grans canals de televisió (els de difusió estatal) no van haver de passar concurs, sent obsequiats amb canals de TDT de regal dels quals no han sabut mai què fer-ne, més que canviar el títol i la programació cada sis mesos o llogar-los a altres cadenes per un preu anual mai inferior als 2 milions d’euros.

I, tornant al terreny dels mortals, jo, modest ciutadà català resident actualment a l’estranger, aguanto des de fa anys els retrets dels meus fills que rondinen cada cop que el senyal de la TDT “ratlla” la pantalla i ens deixa sense veure el programa que estàvem veient. On és l’alta tecnologia de la TDT? Abans veia canals amb neu. Ara se’m ralla la imatge i el so comença a fer pets. I la interactivitat que m’havia de permetre dir la meva als programes de tele no existeix perquè les teles, com és normal, prefereixen que la gent participi gastant-se uns euros en SMS premium que els suposen a aquests canals uns ingressos afegits gens menyspreables.

I fins aquí la història de la TDT. Bravo als pensadors. Bravo als gestors. Bravo als gurus de les telecomunicacions. Es van cobrir tots de glòria. I passaran a la història el dia que la TDT desaparegui. Per visionaris. No falta molt perquè aquest dia arribi.

Josep Adolf Estrader. Director de la Maison de la Radio et la Télévision de Bordeus.