Han passat les eleccions municipals i fem camí cap al balanç dels 100 primers dies. Des d’un terrat imaginari, hom fixa l’allargavistes per diferents ciutats on hi ha hagut canvis substancials en el cartipàs.
El 2009 vaig denunciar l’impacte negatiu de les publicacions municipals en el sector privat de premsa local i comarcal. Des de l’associació Premsa Comarcal vaig encarregar un estudi sobre aquesta temàtica per extreure unes conclusions més afinades i, sobretot, professionals.
De moment, en el panorama mediàtic català no he detectat cap canvi de tendència que pogués alleugerir els editors privats de premsa de proximitat, local i comarcal. Ja sé que és aviat encara per donar un tomb a la política de comunicació dels ajuntaments. Però cal constatar que, tot i la crisi, hi ha una munió de publicacions de proximitat editades pels ens locals (ajuntaments, sobretot) que exploten també el mercat publicitari.
L’existència de butlletins municipals i altres òrgans de comunicació dels ajuntaments ve de lluny, certament; però a partir del 2005 algunes d’aquestes publicacions van adoptar un format molt més similar al dels diaris o revistes convencionals, de manera que es desdibuixa el seu caràcter de publicació institucional. El fet que, a més, incloguessin publicitat va suposar, a parer d’aquests editors de premsa local i comarcal, una dificultat afegida per a la seva viabilitat, en un sector precisament delicat i que encara no ha aconseguit la normalització empresarial.
Convé recordar que la premsa es troba en un moment delicat, de canvi profund de model i que ha patit amb especial cruesa la crisi econòmica i financera que es va instal·lar al llarg del 2008, i que encara dura, tot i que amb pronòstics més optimistes.
A l’encarregar l’estudi, es van palesar unes condicions prèvies que en bona part són vigents. Tenint en compte que una de les funcions clàssiques atorgades al periodisme és el d’actuar de vigilant d’allò que difusament s’anomena “el poder”, resulta lògic pensar que les empreses privades són les que han d’exercir principalment aquesta funció, més que no pas els mateixos governs o administracions. Metodològicament val la pena recordar que hi ha dos drets fonamentals en joc i conflicte, quant al periodisme: d’una banda, el dret dels ciutadans a rebre informació; de l’altra, el dret a la lliure expressió i a la creació de mitjans de comunicació privats.
A partir d’aquí –deia una de les prèvies– l’espai que li queda a un Govern és el de garantir el primer d’aquests drets –el de rebre informació– quan l’oferta privada és inexistent, sovint per causes relacionades amb la impossibilitat de sostenir-se a partir del mercat. Apareix, doncs, la primera de les distorsions: l’Administració impulsa mitjans de comunicació per tal de garantir un dret ciutadà però pot tenir la temptació –i l’experiència demostra que, en efecte, la té sovint– de condicionar el missatge d’acord amb els seus interessos polítics.
En el cas de la premsa, penso que val la pena d’afegir una consideració històrica: els diaris públics tenen el seu precedent en la prensa del Movimiento i, per tant, la fórmula de publicació impresa pública arrossega una certa càrrega de desprestigi, tot i que els ajuntaments democràtics s’han implicat sovint en la renovació d’aquests mitjans. Possiblement, però, per tal de marcar distàncies amb aquells diaris del Règim, la majoria de mitjans de comunicació escrits promoguts pels ajuntaments a Catalunya prenien forma de butlletí municipal, que explicitava en el seu format i llenguatge certes diferències formals i de continguts respecte de la premsa. Això permetia una clara identificació d’aquestes publicacions com a informatives-institucionals, més que no pas com a periodístiques.
Però a mesura que passaven els anys van proliferar publicacions que tendeixen a mimetitzar-se més amb la premsa convencional de proximitat. Capçaleres que, a vegades, exploten el mercat publicitari, per la qual cosa poden entrar en competència deslleial amb les editores privades que desenvolupen la seva activitat en un territori concret. També pot ser que aquests mitjans distorsionin el mercat laboral, ja que poden oferir ingressos als periodistes seguint una escala salarial funcionarial, mentre que en molts casos la realitat del mercat marca sous més baixos. Subratllo que les prèvies de l’estudi de referència ens deien, però, que “la solució no és que l’Administració pagui menys als seus periodistes contractats, sinó que la premsa privada pugui retribuir millor. I, en tot cas, per poder-ho fer, s’intueix que l’existència de competidors públics no contribueix precisament al compte de resultats dels privats a partir dels quals reclamar millors sous”.
La situació actual condueix a una paradoxa: que l’Administració dediqui despesa en un mitjà públic i després que, per una altra via, hagi de dedicar despesa en forma d’ajut o subvenció a un mitjà privat, que no pot ser rendible perquè el mitjà públic li ho posa especialment difícil. L’actual paradigma, per tant, inclou conflictes que potser ara és el moment de resoldre, modulant els paràmetres indicats anteriorment: el dret a què una població rebi informació i el de les empreses privades de muntar els seus mitjans de comunicació sense la deslleialtat de cap Administració.
L’estudi que a finals del 2009 fou presentat al Govern de Catalunya, diu que a vuit comarques de Catalunya “es produeix una situació de competència deslleial entre mitjans impresos públics i privats, perquè els primers laminen el mercat publicitari”. Les comarques a què fa referència, algunes de les quals estan entre les més poblades del país, són: Baix Empordà, Baix Llobregat, Garraf, Maresme, la Segarra, Tarragonès, Vallès Occidental i Vallès Oriental.
L’evolució del sector implica que cada vegada tenen més pes en els comptes d’explotació els ingressos per la publicitat, mentre que baixen conceptes com les subscripcions o les vendes al quiosc. Això fa que la situació sigui més greu ara que fa uns anys, i res no fa pensar que s’inverteixi en els propers exercicis.
Algunes d’aquestes publicacions no estan convenientment identificades com a públiques, de manera que la seva aparença de premsa convencional les pot portar a equívocs, ja que es tracta de comunicació institucional, encara que utilitzi formes periodístiques.
Catalunya compta amb una gran tradició i penetració de la premsa comarcal i local, com va posar de manifest el darrer Llibre blanc del sector presentat al Palau Robert. Això fa que perdi força l’argument esgrimit per alguns ajuntaments en el sentit que les publicacions que impulsen obeeixen a la necessitat de subministrar informació suficient als seus veïns. No és harmònic amb la tendència general a la UE d’incrementar la presència dels mitjans de comunicació públics.
Als estats on els mitjans públics han intentat ocupar espais ja treballats per la iniciativa privada, les reaccions han estat adverses i les protestes han obtingut suports d’estaments polítics i reguladors. Sovint, el mitjà públic ha hagut de rectificar o abandonar les seves intencions, sobretot quan s’exerceix la competència deslleial amb la cerca de publicitat.
Cal que els nous ajuntaments assumeixin que es tracta d’una anomalia que es completi el pressupost per al seu mitjà públic a base de drenar el mercat publicitari que sol ser la principal font d’ingressos de l’oferta privada. Crec que és preceptiu arribar des del Parlament a un acord polític que anul·li l’explotació del mercat publicitari per a publicacions locals públiques, tenint en compte que un ajuntament disposa de recursos alternatius a la publicitat per quan s’alimenta dels pressupostos municipals.
No observar aquesta indicació no només perjudica les empreses del mateix terme municipal que en teoria el consistori hauria de protegir, sinó que suposa un perjudici seriós per a la continuïtat d’una premsa independent i de qualitat. Aquest acord polític que eliminés la publicitat dels butlletins (dits també diaris o revistes) municipals es podria articular de manera global, recollint els ens supramunicipals, com consells comarcals o diputacions.
Estimo que és ara un bon moment per seguir el model de no ingerència en el mercat publicitari per part dels públics, tenint cura que no tingués una repercussió negativa en la inversió que els mateixos ajuntaments realitzen comprant anuncis en les publicacions privades, per fer comunicació institucional. Els anuncis de l’Administració suposen un percentatge significatiu dels ingressos per aquest concepte en moltes capçaleres, així que seria un error que els ajuntaments cobrissin el que deixarien de rebre per la publicitat a partir de retallar la inversió que ells mateixos fan en els mitjans privats. Si es produís aquest efecte, també redundaria en un empitjorament de la salut econòmica d’aquestes publicacions i, de retruc, en la seva qualitat informativa.
Mentre espero, avorrit, a què el Parlament estudiï la nova Llei de publicitat (que havia d’afavorir els mitjans de proximitat) anunciada pel Josep Martí i l’Ignasi Genovès, torno al terrat per dirigir l’allargavistes cap a Badalona. Pot ser un bon exemple pel canvi de model.
Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.
