Les xarxes socials són, actualment, part indissociable de les nostres vides. Tot el que vivim, allò que ens afecta, té repercussió 2.0. Facebook, Twitter, Instagram, Youtube, Linkedin, entre d’altres, són alguns dels noms propis als quals associem la nova dimensió del que fem. O del que som, si més no, accepció deduïble si hom es passeja per aquest món paral·lel al real, en què molts dels seus “habitants” no tenen cap mena de pudor ni seny en publicar-hi “la seva vida”. Així, tal com raja. O no és ben bé així. Ho escric entre cometes perquè potser és la vida que ens fabriquem, la que voldríem. No pas la que realment ens ha tocat gràcies al gran demiürg.
Sigui la realitat que sigui, hi trobarem tota mena d’individus poblant-la. Persones reals o inventades, amagades sota el paraigua d’un àlies. Centrem-nos ara en el món 2.0 i en l’activitat dels seus “pobladors”. Tal com teoritzà Will Hill la dècada dels 90 del segle passat, un 90% són observadors, tafaners del que hi passa. Gairebé mai no hi aporten res per al conjunt. Un 9% hi intervenen de forma intermitent, i únicament un 1% d’aquest món el formen aquells que hi aporten molt. Aquells que generen valor. O no. Ho veurem.
Si focalitzem damunt d’aquest 1% tan valuós, veiem què passa a Twitter, una xarxa social que creix a cor què vols. En què és impossible seguir la conversa –o converses, per allò de la simultaneïtat– que s’hi genera. Amb paciència hi destil·larem continguts de tota mena. I observarem com la perícia de la comunitat piuladora transforma la vida en missatges més o menys enginyosos. I, sovint, gens innocus.
Vegeu, en aquest sentit, tot el material que ha generat i genera el 9N o el Nou 9N. Per no parlar de les batusses quotidianes entre polítics i periodistes, personatges coneguts, famosos i famoses de paper cuixé, etcètera.
La llibertat d’expressió presenta un ample ventall perquè qui vulgui pugui dir-hi la seva. Respectant per damunt de tot l’altri. Una màxima lògica que malauradament molts no respecten. És allò de l’embolica que fa fort, intentant aconseguir el que es pretén sense que importi gaire com fer-ho.
Màscares de conveniència
Vull centrar-me en la xarxa de l’ocellet blau. Un espai virtual que creix com l’escuma, tot i que encara és molt lluny del gegant Facebook.
Molts hi som, en aquest món virtual, en què tothom diu la seva a través de piulades buscant que li facin cas. Molts hi participen amb el seu nom. D’altres amb àlies més o menys enginyosos, cercant un anonimat juganer, divertit. Hi ha també una minoria interessada que rere un àlies aboca piulades –per no escriure un “perboca” més fidel– que difícilment podria signar l’autor amb el seu nom i cognoms. O dir-ho cara a cara.
És just aquí, quan es traspassen línies, on s’aprecia com el tendre ocellet blau esdevé una pèrfida au negra, capaç d’emprar sense problemes insults, menyspreu, comentaris passats de volta, amb l’únic objectiu d’encendre la xarxa –Twitter s’encén molt ràpid!– sense que hi hagi cap necessitat. Aquestes persones també poden perseguir altres interessos més concrets, com beneficiar un determinat grup per davant d’un altre, per exemple.
Posem-hi seny
Pensa global, actual local. Vàlid per al món 2.0: sense fronteres però la majoria hi naveguem reproduint bastant els llocs on ens movem a la vida real. Els espais virtuals no són aliens al moment històric que vivim. I es nota, si més no en els cercles que sovintejo, un increment de l’agressivitat, de les males paraules, del desig de fer mal… tot amb l’únic objectiu d’enfonsar el rival. Blanc o negre. I la veritat és que hi ha molts matisos.
Les properes eleccions municipals seran les primeres en què les xarxes socials tindran una important presència i influència. Res a dir. És positiu que augmentin els canals de comunicació, d’interacció entre les persones. Perquè flueixi el debat de les idees. Be water my friends. Amb positivitat, construint, valorant…, sense fer-nos cap mal. Enlloc. Perquè les xarxes d’ara passaran, en vindran d’altres i ens continuarem trobant a la vida real.
Jordi Jorba. Periodista, responsable de comunicació de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.
