Durant molts anys, portar sota el braç un exemplar del diari El País era un signe identificatiu molt poderós a Catalunya. Per a determinades elits universitàries, culturals i polítiques era sinònim d’expressió de persona ben informada, progressista i de mentalitat oberta, allunyada intel·lectualment d’un catalanisme que s’identificava col·lectivament per aquest diari com a dretà, irracional i anticosmopolita. Un catalanisme més o menys sobiranista davant del qual s’hi oposava un federalisme hispànic benpensant, modern i raonat… que mai no arribà, malgrat els llargs períodes a la Moncloa del partit amb què tant s’havia identificat la seva línia editorial. Ni va arribar ni se l’espera.

Ara, tallat de fa temps el cordó umbilical que existia entre el partit i el grup de comunicació, aquest diari ha abandonat cap limitació pel que fa al seu legítim paper d’actor polític, i ha passat a trepitjar diverses línies vermelles de la deontologia periodística. Una manca d’escrúpols que fins i tot l’han fet intentar justificar les suposades bondats d’una missa d’homenatge a “los héroes y mártires del glorioso Movimiento Nacional” al Castell de Montjuïc; missa encertadament suspesa pel nou govern barceloní. Un editorial, perfectament intercanviable amb el de qualsevol altre diari editat a la capital espanyola –de l’ABC a El Mundo passant per La Razón– que, ‘curiosament’, callava davant la celebració d’una missa d’exaltació del franquisme oficiada el 18 de juliol en una de les principals esglésies madrilenyes. La seva visió del curiós concepte de “reconciliació” encunyat durant la Transició, explica aquest voluntari silenci.

A banda d’aquest editorial, en pocs dies han aparegut d’altres amb títols tan sorollosos com “Saltar-se les lleis” o “Desafiament democràtic”, en els quals desqualifica sense cap pudor la proposta sobiranista, amb expressions tan moderades i objectives “frau de llei”, “engany”, “sense cap respecte a la democràcia”, “conflicte molt perillós” o “desestabilització de Catalunya”. Cap apunt sobre els motius i raons que estan movent a la majoria de la ciutadania catalana –ho veurem aviat– a plantejar-se deixar de pertànyer a Espanya. Cap anàlisi mínimament seriós o rigorós del que passa al nostre país. Es tracta d’una simple i decidida implementació de les pràctiques de la propaganda de guerra absolutament contradictòries amb els principis del periodisme democràtic.

Un diari que és capaç de fer tots els papers de l’auca; passant del paper de ‘policia dolent’ al de ‘policia bo’ a l’editorial de dijous 23 de juliol, intitulat “Desde el corazón”. Un editorial que manllevava la mateixa emotivitat que expressà fa uns mesos Rajoy, quan afirmà que estimava Catalunya, i que recorre un cop més al discurs de la por, amb expressions tan amables com “precipici”. Una impostada estimació que perillosament recordava la cèlebre frase del feixista Santiago Bernabéu: “M’agrada Catalunya i l’estimo, malgrat els catalans”. Substituïu catalans per independentistes i ja haurem arribat al cap del carrer.

Uns editorials que, periòdicament, van acompanyats d’atzagaiades de columnistes com Ignacio Vidal-Folch, que fan de la tergiversació un instrument perfecte per disparar contra tot el que es pugui identificar com aliat del procés sobiranista; sigui veritat o no, que això és poc rellevant. Articles com “TV3 força la màquina”, que vaig analitzar fa un temps, exemplifiquen aquesta decidida estratègia de descriure el que està passant a Catalunya com si fos una tèrbola conspiració antidemocràtica, amb una ciutadania sotmesa a una campanya de manipulació col·lectiva que ha anul·lat la seva capacitat de raciocini. Certament, hi ha guions de ficció més originals i entretinguts.

A ningú li ha d’estranyar que aquest diari hagi passat a tenir un paper tan secundari als quioscos catalans, després d’aquest decidit abandonament de qualsevol connexió amb la majoria social d’aquest país. Un abandonament que inclou aquells sectors intel·lectuals i universitaris que a la Catalunya dels 80 i 90 el llegien amb tanta fruïció. El país ha canviat i molt, i El País també i en sentit contrari.

Mentre, la TVE que paguem entre tots tornarà a emetre curses de braus quan els nens són a casa. Aquells que tant parlen de legalitats, incompleixen amb total impunitat les directives de la UE sobre horaris de protecció infantil a la televisió. El 27-S, deixem enrere la caverna, amb una papereta i un somriure.

Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació. 

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram