No hi ha setmana que els mitjans públics catalans no es converteixin en notícia. Com tota afirmació aquesta també té creu i cara. La cara vindria a ser la notorietat i atenció que mereixen, fonamentalment TV3, però també Catalunya Ràdio, i és una prova de la importància que el país, a través dels mediadors de la conversa pública, els atorga. La creu és la de sempre. El país és tan petit i endogàmic que té tendència a ennuegar-se amb un got d’aigua.

En pocs dies de diferència hem passat del debat propiciat per la data de tornada a la pantalla de programes emblemàtics de la casa com Polònia per motius pressupostaris, a la presència del castellà en el prime time de TV3 gràcies a una sèrie com Drama, per acabar, finalment, en l’adeu de Mònica Terribas com a veu d’El matí de Catalunya Ràdio perquè “els engranatges grinyolen”.

Com que després la presidenta en funcions de la CCMA, Núria Llorach, va intentar cessar sense èxit el director de l’emissora pública, Saül Gordillo, hem d’entendre que els engranatges de la Mònica eren un eufemisme ben trobat per referir-se a les ingerències del director de Catalunya Ràdio en el seu programa. Ajuda a aquesta interpretació el fet que Mònica Terribas hagués exigit a la CCMA la incorporació d’una addenda detallada sobre en quines condicions havia de produir-se el seu programa per renovar i que, finalment, ni així la periodista hagi tingut ganes de seguir al capdavant del micròfon matinal i denunciés el contracte –addenda inclosa– que ja estava signat.

Els assumptes dels mitjans públics agafen volada de seguida. Amb les incògnites sobre el futur de Polònia, la conversa era sobre recursos econòmics. Amb Drama va girar entorn la llengua castellana a TV3. Uns a favor, els altres en contra i els de més enllà que ni sí ni no. Per defensar-ho hi havia un argument prepositiu –és la Catalunya real la que es veu en una ficció on hi ha personatges parlant en castellà–, però també un de reactiu que lligava amb la qüestió pressupostària –com que no tenim ni cinc fem coproduccions baratetes amb altres televisions i les emetem.

Amb l’adeu de Mònica Terribas la conversa és menys sorollosa pel que fa al nombre de veus que expressen opinió –més enllà dels amigables missatges de solidaritat que no comporten cap risc per qui els expressa–, però situa al frontispici del debat la direcció dels mitjans públics i la manera d’accedir al càrrec. No ha estat gratuït que després d’aquest episodi el consell de govern de la CCMA hagi encarregat –amb el vot unànime de tots els consellers– a la seva direcció de recursos humans la redacció de les bases que, d’acord a la llei que ja fa un sac de mesos que va ser aprovada al Parlament, hauran de regir el concurs de selecció de les direccions dels mitjans públics i que hauran d’estar enllestides amb la data límit del 30 de setembre.

Tots tres temes, el futur de programes emblemàtics, Drama i Terribas, han permès als parlamentaris i alguns membres del Govern fer una mica de teatre i moure els braços i les cames. Però en el fons, la majoria de converses públiques sobre els mitjans comencen i acaben al mateix lloc: són llumins que cremen ràpid, qui dia passa any empeny i fins a la propera.

De tots els assumptes, el més cabdal és el que fa referència als recursos econòmics disponibles, ja que acaben per afectar les capacitats reals de producció de TV3, la joia de la corona dels mitjans públics catalans. És sens dubte el tema més rellevant per la seva dimensió estructural, a diferència del de les direccions, ja que incideix clarament sobre la competitivitat del mitjans públics –la televisió– en el llarg termini.

Però aquest debat, malgrat la seva transcendència, és sempre incomplert, castrat, mutilat, perquè la majoria d’opinions que s’expressen sempre tenen massa cura de no aixafar cap peu ni violentar ningú i, en conseqüència, no passen gairebé mai de la descripció d’un problema sense aprofundir gens ni mica en causes i solucions que no siguin d’una obvietat palmària. I és així que només s’apunten obvietats encaminades a generar fàcils i genuïnes unanimitats, aplaudiments i assentiments. Una aprovació general que podríem obtenir, posem per cas, si anunciéssim solemnement que a les onze del matí és de dia o que després del dimarts arriba el dimecres. Ohhhhh! Fixa’t! A les onze del matí és de dia! Plas, plas, plas!

El prototip de l’opinió expressada sobre el tema dels recursos seria aquest: TV3 ha de poder produir ergo necessita els recursos per fer-ho. Això no és descobrir Amèrica, precisament. Una afirmació expressada d’aquesta manera té el mateix valor que emfatitzar, com si es tractés d’una cabdal descoberta, que les mans tenen cinc dits cadascuna, i que també els peus obeeixen a la mateixa regla.

Però poques vegades llegim d’on han de sortir concretament aquests recursos o com han de generar-se. L’opinió generalitzada no passa de ser una il·lusionant carta als reis mags on es limita a deixar constància d’una necessitat –més diners– que algú ha de posar damunt la taula. Es defuig la complexitat i s’entronitza la simplicitat. Hi ha una carència a la qual s’ha de posar fi. Ah! Doncs molt bé! Gràcies per la informació.

Aquest algú sempre es dona per suposat que ha de ser el Govern. De vegades es diu, de vegades no. Però el missatge sempre és el mateix: la solució ha de venir únicament per la via de més recursos assignats. No s’hi troben mai veus que facin referència a possibles reformes estructurals dels mitjans públics que possibilitessin gastar els recursos dels quals ja es disposa, i els que s’hi poguessin afegir, d’una altra manera. Ningú es vol enfadar amb ningú, així que aquestes qüestions millor ni anomenar-les. El resultat és que ningú es mou d’allí on sap que no pot prendre mal, però tampoc hi ha possibilitats d’avançar en cap direcció.

Tothom ha interioritzat que “TV3 no es toca” i per això el debat sobre els recursos disponibles ha de situar-se per força i com a màxim en el terreny de la mitja veritat. Perquè a aquestes alçades a ningú se li escapa, o no hauria d’escapar-se-li, que el Govern –aquest o un altre– podrà fer de més i de menys, però per descomptat que no tindrà possibilitat de posar damunt la taula els bitllets que es requereixen. Per tant, la solució no podrà venir, almenys no d’una manera solvent i definitiva, per la via d’assignar-hi més recursos públics. En canvi, l’exigència dels opinadors i especialistes no es mou d’aquí, en el que comença a assemblar-se a un inacabable cant de l’enfadós.

Aniran caient almoines, ara uns milions, ara uns quants milions més per no acabar l’any en dèficit, però mai tants com per compensar la pèrdua d’ingressos publicitaris i cobrir totes les necessitats –noves i velles– de la televisió pública catalana.

La suma de més ingressos, sí, però també una reforma estructural ambiciosa podria ser una fórmula guanyadora. Però ningú vol sentir parlar de canvis substancials en la manera d’organitzar-se –que és el que és una reforma estructural– perquè, com totes les reformes, aquesta també tindria costos i per força comportaria conflicte. Un conflicte que ningú està disposat a assumir des de l’orla del legislador i tampoc des de l’executiu; és a dir, des de la política. I val a dir que, des del punt de vista estrictament polític (què guanyo? Què perdo?), fan bé.

Hi ha una producció de ficció en la qual sí som especialistes i que elaborem amb la mateixa facilitat que la indústria turca posa telesèries al mercat, perquè no costa ni cinc. Consisteix en fer veure que tenim debats seriosos i profunds sobre els temes que ens amoïnen. Però en realitat ens passem el dia anunciant que l’aigua està mullada. És una manera gens conflictiva d’entretenir-se. Efectivament, calen més recursos. Però, una vegada dit i redit això, podrem algun dia discutir seriosament sobre com generar-los i, encara amb més rigor, sobre com treure més profit dels que ja tenim?

Josep Martí Blanch, periodista.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram