Foto a quatre columnes a la portada amb els braços oberts, mirant a l’horitzó, i sota una cita literària que diu: “El món sencer s’aparta quan veu passar un home que sap on va”. Es pot dir més alt, però no més clar. Dues planes més enllà, a la 3, l’editorial titula “Albert Rivera o l’impuls necessari per regenerar la vida política”. I a dins hi llegim que Rivera és un “polític encertat”, un “orador eloqüent”, un “dirigent proper” i un llarg etcètera panegíric que culmina amb un article a tota plana, a la 4, en què sota una altra gran foto del Rivera hi llegim, entre cometes: “Sóc el millor per al canvi”. Aquestes són la portada, l’editorial i les planes 4 i 5 d’El Mundo del passat 23 de juny.

El buc insígnia de la caverna mediàtica, doncs, torna als orígens, torna al 2006 quan va fer mans i mànigues (és a dir, portades, editorials i reportatges a tota plana) perquè Ciutadans passés del no-res a tenir tres diputats al Parlament de Catalunya en una ascensió política fins aleshores insòlita. Avui ja no sorprèn tant, perquè Pablo Iglesias i el seu Podem també han protagonitzat una ascensió meteòrica, també gràcies a una construcció mediàtica –en aquest cas a través de La Sexta– que ha sacsejat el tauler polític estatal.

Però tornem a Rivera perquè el seu és un cas digne d’estudi. D’ençà del 2006, i sempre obeint als interessos de l’statu quo espanyol, el líder de Ciutadans, tot i tenir només tres diputats al Parlament –que en el punt àlgid de les divisions internes van arribar a ser un i prou, ell–, sempre ha tingut una cadira als platós de les televisions estatals. Quin sentit periodístic té que un polític regional, amb només tres diputats, surti cada quinze dies a Telecinco, cada mes a Antena 3, cada tres setmanes a Cuatro i, darrerament, gairebé cada setmana a La Sexta? No en té. El sentit és, estrictament, polític. Però no un sentit polític sorgit d’ell, sinó sorgit de les elits que l’han creat, l’han fet créixer i l’han fet gran.

Fins ara, l’única feblesa d’aquesta construcció mediàtica era que responia als interessos de les elits més cavernàries de l’Estat, aquelles que han estimulat totes les guerres de banderes i de llengües. Però això ha canviat. La irrupció de Podem ha espantat transversalment l’statu quo fins al punt que, ara fa tot just un any, el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, va proposar públicament “crear un Podem de dretes”. I dit i fet. A partir d’aleshores, Ciutadans va passar a ser la nineta dels ulls no només d’El Mundo, sinó també de l’ABC i, atenció, d’El País. I, de retruc, de totes les ràdios i teles dels grups comunicatius respectius, alhora que veia augmentar les seves arques amb quantioses donacions “anònimes”.

I és així com arribem al moment actual, en què Albert Rivera ja ha decidit abandonar Catalunya per centrar-se en les espanyes. Tothom té dret a somiar. Però sobta la insistència de Rivera en presentar-se com a regenerador. Ell, que havia estat militant de les joventuts del PP, ell que lidera un partit fundat pel fill d’un expresident de la Caixa i cosí del penúltim president de Catalunya Banc. Ell que, com a candidat català, s’ha presentat tres cops a les eleccions, i ara ja anuncia el seu quart assalt, aquest cop a les generals. Ell que lidera un partit que, tot i no haver governat mai, ja té un imputat per frau fiscal –Jordi Cañas–, té un eurodiputat amb comptes a Suïssa –Javier Nart–, i té nombrosos candidats provinents de Plataforma per Catalunya i la Falange Española. Tot plegat està molt lluny de cap regeneració o recanvi. Però tot això no es diu als platós de televisió ni a les portades dels diaris. I uns per omissió conscient i els altres per negligència acomplexada, tots plegats estem contribuint a la construcció mediàtica d’un fals recanvi.

David Bassa. President del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

Columna publicada en el núm. 3 de la revista Comunicació 21 (juliol 2015).