Fa 30 anys, els escàndols de corrupció generaven conseqüències polítiques immediates i un debat mediàtic profund. El cas Filesa (1991), que implicava el finançament il·legal del PSOE mitjançant factures falses, va ser un sisme institucional: es van obrir processos judicials i el tema va dominar l’agenda durant un any. Un altre cas emblemàtic va ser el de Luis Roldán (1994), director de la Guàrdia Civil que va fugir després de destapar-se un enriquiment de més de 400 milions de les antigues pessetes. La cobertura mediàtica va ser diària i transversal, amb editorials que denunciaven amb duresa la degradació institucional.
En aquell moment, els mitjans escrits eren els grans generadors d’opinió pública i assumien un paper de contrapès clar i cabdal del poder. No hi havia xarxes socials, però sí una consciència clara del rol de fiscalització. Es tractava d’una època on un escàndol podia enfonsar governs i forçar dimissions. Els cas Naseiro (1990), que va afectar el PP, o l’inici de la instrucció del cas GAL (amb condemnes a figures com Barrionuevo o Vera) són exemples d’una època on la connexió entre escàndol, periodisme i acció institucional era directa.
Amb l’arribada dels anys 2000, i especialment amb la crisi del 2008, es produeix un canvi de cicle evident. L’explosió del casos Gürtel (2009), Palau (2009) o els ERO d’Andalusia (2000-2010) coincideix amb una ciutadania més crítica, però també amb una fragmentació del discurs mediàtic. L’impacte dels escàndols ja no depèn tant del que es publica als mitjans, sinó de com es viralitza. La credibilitat institucional trontolla, però la resposta ciutadana s’esgota.
Un exemple, dels molts que podríem escriure, i que és revelador: segons el CIS, el 2003 només un 2,1% dels espanyols considerava la corrupció com un dels tres principals problemes del país. El 2015, en plena efervescència del 15-M i de la instrucció del cas Gürtel, aquesta xifra va pujar fins al 42,3%. El gener del 2024, tot i els nous casos vinculats a la pandèmia i les trames com el cas Koldo, el percentatge va caure fins al 8,7%. Aquest mes de juny, la corrupció ocupa el novè lloc entre les preocupacions, amb un 11,7%. La dada no és el reflex d’una millora institucional, sinó d’una resignació social.
“Els mitjans tenen un repte colossal. Si el periodisme ja no interpreta els fets des de l’exigència democràtica, sinó des de la necessitat de competir per l’atenció, qui genera el relat compartit?”
Mentrestant, la comunicació institucional s’ha ‘tecnificat’. Davant qualsevol escàndol, les respostes tendeixen a ser “casos personals”, “no afecta l’estructura del partit”, “processos de revisió interna”, “no es pot generalitzar a la gestió d’un govern”… És un llenguatge que busca l’efecte anestèsic. La narrativa pública ja no busca reconèixer errors ni activa empatia, sinó guanyar temps. I quan la comunicació política deixa de ser transformadora, també ho fa la política.
És en aquest context que els mitjans tenen un repte colossal. Si el periodisme ja no interpreta els fets des de l’exigència democràtica, sinó des de la necessitat de competir per l’atenció, qui genera el relat compartit? Qui fiscalitza amb vocació de servei públic? El perill no és només que es robi: és que es deixi de creure que es pot evitar.
Però el més preocupant de tot plegat no és la reiteració de casos, sinó la inexistent reacció social. On són les protestes? On són els carrers amb persones indignades? El silenci és el veritable sisme. O bé la ciutadania ha interioritzat que la política no té remei, o bé la desconnexió és tan gran que cap escàndol ja no té capacitat de commoure. Aquesta apatia és la victòria més clara dels corruptes. Perquè la corrupció no només funciona quan es roba: funciona de debò quan la gent deixa de creure que pot evitar-se.
“El periodisme no pot ser neutral davant la degradació democràtica. Callar, relativitzar o passar pàgina també és una forma de rendició. I, en aquest cas, no n’hi ha prou amb mirar: cal sacsejar”
La suma d’aquests casos no és una simple cadena d’escàndols. És una crisi profunda de legitimitat. La política només pot ser útil si la gent hi confia. I no n’hi ha prou amb castigar els culpables o millorar els protocols: cal reconstruir el vincle trencat entre ciutadania i gestió pública. Cal demostrar, amb fets i no discursos amb cara llarga, que la corrupció no paga. Que hi ha límits. Que hi ha responsabilitats.
La pregunta final no és si hi haurà més casos. És si, quan arribin –perquè arribaran–, encara ens quedarà energia per assenyalar-los. Si no, ens haurem convertit en còmplices passius d’un sistema que tolera el frau com una disfunció acceptable. I això no és un matís. És una derrota.
I no podem obviar el paper que tenim els periodistes. Com pot ser que hi hagi tanta determinació a posicionar-se sobre conflictes bèl·lics internacionals i tan poca claredat davant del que passa a casa nostra? No he vist cap cartel·la a la televisió, ni cap pàgina sencera de protesta als diaris, ni un editorial compartit que assenyali el que està passant. I això que sabem fer-ho: el 2009, 12 mitjans catalans van publicar La dignitat de Catalunya per defensar l’Estatut davant la sentència del Tribunal Constitucional. El 2015, El País, Le Monde, The Guardian i altres capçaleres europees van compartir un editorial unitari en defensa de Charlie Hebdo.
Ara que el que trontolla és la confiança institucional i la qualitat democràtica del país, on és aquest cor coral? El periodisme no pot ser neutral davant la degradació democràtica. Callar, relativitzar o passar pàgina també és una forma de rendició. I, en aquest cas, no n’hi ha prou amb mirar: cal sacsejar.
Albert Brosa, periodista i assessor en comunicació.
Una IA ètica, catalana i amb vocació internacional al servei del bon periodisme - Daniel Condeminas
