“Qui controla els mitjans controla la cultura.” –Allen Ginsberg.

Sempre he dit que la meva parella ideal serà aquella capaç d’escoltar des de Los ChichosRadiohead, i d’emborratxar-se un dilluns, o posar-se a llegir un dissabte a la nit. Doncs bé, de la mateixa pasta crec que haurien d’estar fets els gestors, agitadors, programadors i periodistes i comunicadors culturals. No entenc l’exercici de tota aquesta gent d’altra forma que no sigui absolutament lliure de qualsevol tipus de prejudici. Per a mi, la divulgació o la comunicació de la cultura no hauria de tenir res a veure amb les modes, les tendències, o els amiguismes. Tampoc hauria de deixar-se emborratxar pel que la mateixa indústria de la cultura diu que és cultura. I encara menys hauria de jugar a la conxorxa amb aquesta indústria, més aviat tot el contrari.

Fa setmanes que es parla de la frivolització que es fa de la cultura a TV3. El debat el va iniciar Joan M. Minguet Batllori, president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. Els articles, interessantíssims i de lectura absolutament recomanable (l’últim, aquí), critiquen sobretot la banalització de la cultura en alguns programes. És cert que el crític apunta bé i assenyala el poder polític com a responsable, però sent clars, les vertaderes plantofades se les ha endut la periodista Bibiana Ballbè. Després de donar-li voltes durant setmanes, em sembla tot una mica injust. I m’explico. Em sembla injust per a ella, perquè considero que el que fa, amb els focs artificials que vulgueu, ho fa bé: és un model de format, que pot agradar més o menys. Però em sembla injust també per a altres companys de la televisió pública. En el mateix reportatge del qual Batllori va extreure les paraules de Ballbè apareixia Júlia Bertran, reportera del programa Ànima: un espai cultural d’una qualitat altíssima i amb vàries temporades a l’esquena. Per posar un altre exemple, aquella mateixa setmana l’Sputnik emetia un reportatge magistral sobre Toti Soler –una delícia, de les de veritat–. És a dir, crec que cal ser justos i no parlar sempre dels mateixos, perquè hi hauria d’haver lloc per a tots. I aquí volia jo arribar.

En la meva opinió, el més preocupant de tot això no és la forma en què es presenten els continguts culturals, sinó quins continguts culturals es presenten. Em semblen tan vàlids els recursos que utilitza el programa de Bibiana Ballbè i el seu equip, com els que pugui utilitzar l’Sputnik, el Babelia d’El País o qualsevol blog literari d’internet. Tot això és un embolcall. Per a mi, el verdaderament important no és el com, sinó el què.

Quèqui és cultura? I el més interessant, per què? A la gran majoria dels mitjans de comunicació, els protagonistes dels espais de cultura acostumen a ser sempre uns pocs; quantes vegades heu posat TV3 i heu vist en Joan Pera, en Joel Joan o la Núria Feliu? I els admiro als tres, que consti. Per posar un altre exemple: crec que mai he escoltat ningú cantar en català, ni en gallec, al programa de María Teresa Campos, a Telecinco. Tot això per no parlar dels programes de radiofórmula: espais líders d’audiència que determinen què és tendència, i què no, a canvi de grans sumes de diners de grans monstres de la indústria de la música. Als mitjans sempre se sol fer cas als mateixos. I aquests mateixos solen ser persones ja de per si afavorides i instal·lades en un discurs amable, repetitiu, que no planteja preguntes, que no causa problemes; i normalment recolzades per una indústria potent, que de vegades és fins i tot el mateix mitjà de comunicació. I a això jo en dic conservadorisme, ho faci el diari, la televisió, la revista o el portal digital que sigui. I el conservadorisme només porta a una cosa: a la mediocritat cultural.

Vull veure als mitjans de comunicació propostes culturals arriscades, noves i inclús radicals, per què no. Vull conèixer autors crítics i artistes contestataris. Vull trobar continguts culturals per assaborir lentament, i vull que alguna cosa em sorprengui i sacsegi de tant en tant. Vull veure, sentir i llegir artistes de totes les disciplines, identitats, ideologies, colors i estrats socials. Vull conèixer nous talents i vull aprendre de gent que porta tota la vida al peu del canó. Vull aprendre amb la cultura i vull passar-m’ho bé fent-ho. Vull saber què té èxit, però vull que es visibilitzin les propostes minoritàries i independents. Vull que em descobreixin les iniciatives culturals més complexes i que me les presentin de manera apassionada. Vull veure cares noves i recordar cares antigues. Vull veure aquelles cares i escoltar aquelles veus que molesten perquè tenen un discurs elaborat que fa trontollar el sistema. Tot això que vull, no obstant, és impossible. Res d’això passarà fins que els mitjans de comunicació no prioritzin els objectius periodístics per davant dels objectius empresarials. Fins aleshores, es continuarà mercadejant amb la informació segons els interessos polítics i econòmics de cadascú. En tot això, la cultura és una de les grans perjudicades també als mitjans, amb retallades d’infart. Espereu, queden pàgines de cultura als diaris?

Crec que tots els que ens dediquem a això de la gestió, l’agitació o el periodisme cultural, com és el meu cas, hem d’adquirir un compromís. Em sembla que hem de ser crítics amb el que no ens agrada, però també hem d’agafar la paella pel mànec. Afortunadament, als mitjans tradicionals encara hi ha companys que ho fan. Els queden forces i vocació per seguir proposant temes, i algun de tant en tant veu la llum –sí, senyors, cal lluitar fins i tot per voler exercir la professió–. Però aquesta lluita, per als qui hem nascut, crescut, i ens hem professionalitzat a internet (i al marge del mercat de treball) no és tan àrdua, de veritat. Un bon amic diu que el millor d’internet és que no cal esperar el teu torn per parlar. I és cert. I també és cert que internet, i els blogs, no han de ser necessàriament amateurs, ni de menys qualitat que una pàgina d’una revista. Aprofitem-ho. És el moment de trencar amb aquesta absurda costum que tenim a Catalunya i a Espanya, que és la d’enaltir i donar visibilitat només a uns pocs: “Miquel Barceló, el millor pintor…” bla, bla, bla. I també és el moment per fer d’internet el millor aliat per donar-nos visibilitat els uns als altres. La cultura és una cosa per compartir, i en cap cas per competir, senyors i senyores. Més enllà d’Amor a l’Art, prendré les regnes també d’aquest blog personal per apropar altres propostes que també són cultura. Sereu molt benvinguts i benvingudes.

Víctor F. Clares. Periodista cultural, creador del portal Amor a l’Art. Article publicat al seu blog.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram