Aquest mes de maig s’han celebrat dues activitats destacades –una acadèmica, a la UAB, i l’altra, el Mercat Audiovisual de Catalunya (MAC) de Granollers– que han permès reflexionar sobre el canvi de paradigma que està vivint el disseny de l’ecosistema audiovisual del nostre país i que, com assenyalarem tot seguit, pot significar la fi del model sorgit del treballat consens dels anys 90; un consens que havia permès avançar en la vertebració d’un model nacional, homologable amb els països europeus que han marcat camí.

Ara, de confirmar-se algunes temences, i de no canviar aviat el rumb de determinades decisions, anem caminant cap a un altre model, que manté sobre el paper característiques similars, però que és molt diferent en concepte i recorregut final: el model regional. Un model que ja no impugna la problemàtica de subsidiarietat del nostre sistema comunicatiu i del marc de referències que genera davant l’espanyol –que acabem sent en bona mesura només un subsistema– sinó que simplement s’hi adapta per intentar fer la viu-viu. I a alguns actors d’aquí ja els hi va bé aquest trist panorama…

Si el 15 de desembre del 1999 el Parlament acordava, des del consens acadèmic, professional i polític, obrir una nova etapa en el disseny institucional del sector en el que es reconeixia el paper dels mitjans públics com a constructors de l’espai comunicatiu nacional (com vaig afirmar a l’article Construir i no destruir publicat l’endemà mateix al diari Avui) els anys següents s’han anat bastint o reforçant estructures jurídiques i institucionals que anaven en la direcció de consolidar un sistema propi de comunicació, en especial amb els dos anteriors governs de la Generalitat. Un entramat institucional, amb inequívoca voluntat de servei públic, que donés fortalesa a les expressions comunicatives i culturals en català, més enllà del Principat de Catalunya, i que justifiqués sense fissures la importantíssima inversió de recursos destinats: CAC, CCMA, ACN, Baròmetre de la Comunicació i la Cultura…

A la Jornada sobre polítiques de comunicació i crisi econòmica: perilla el sistema comunicatiu català?, organitzada per l’Observatori de Polítiques de Comunicació de l’INCOM de la UAB, Josep Gifreu, pare del concepte de l’espai català de comunicació, reflexionava sobre el que havien estat els progressos dels darrers anys, i de com el nou escenari ens està portant a una situació de declivi del model forjat i que tantes esperances havia generat. Fem-ne una ullada:

• De les retallades en el sector comunicatiu i del seu efecte sobre les estructures públiques i privades se n’ha parlat molt, i el món acadèmic n’ha fet estudis de gran interès sobre el seu impacte quantitatiu. És més, el duríssim escenari de competència per l’audiència i la publicitat televisiva que vivim, sumat a les retallades pressupostàries de la Generalitat, pot afectar molt negativament el futur dels mitjans públics de la CCMA, per molt bona feina que pugui fer el nou equip de direcció. Fa ben poc hem conegut unes primeres dades sobre els ingressos publicitaris de TV3 per al 2012 que no porten a l’optimisme… doncs situem-nos en un potencial escenari on hagués perdut el lideratge: els números encara serien uns altres.

• Com molts vàrem assenyalar en les nostres respectives compareixences al Parlament –convocats en motiu dels canvis que s’anaven a introduir a les lleis de la CCMA, del CAC i de la mateixa legislació marc, la Llei de comunicació audiovisual de Catalunya– darrere la reducció del nombre de components de les seves estructures de govern i el sistema d’elecció, no només no se solucionava la històrica problemàtica de la seva politització, sinó que a més es posava fi als avenços assolits en la seva desgovernamentalització. Un concepte clau de tot el procés institucional iniciat dotze anys abans, seguint els millors models europeus, i que s’havia anat materialitzant a partir del 2005. Per això el terme “reforma” aplicat a aquests darrers canvis legislatius no és l’adequat: hauríem de parlar amb propietat de contrareforma.

• Respecte l’ACN, el procés d’internacionalització impulsat els darrers anys de la mà de Saül Gordillo i l’anterior Govern ha estat desmantellat. No es tracta només de lamentar que es tanquin unes delegacions a l’exterior per manca de diners, sinó que darrere d’elles es posa fi a un objectiu bàsic de tota agència nacional d’informació: explicar directament el que passa fora i, tant o més important encara, explicar-nos a fora sense intermediaris. O no fan això Efe o France Press amb els seus respectius països? Amb tota la importància que té procurar oferir una informació en xarxa del que passa dins el país, una agència nacional va més enllà. Una de regional es queda aquí.

• Al recent MAC 2012 de Granollers, vaig tenir l’oportunitat de presentar la intervenció del director general del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, qui va avançar els canvis previstos als estudis de l’entitat per a l’any vinent. La duríssima retallada pressupostària havia portat a la coneguda reducció de la mostra d’estudi i de la periodicitat de les onades per enguany. Ara, es planteja com a via de sostenibilitat de la Fundació i la continuïtat de part de les seves activitats un acord sobre les dades de ràdio i premsa amb l’AIMC –el famós EGM– i l’abandonament de les televisives en mans dels audímetres de Kantar Media. El Baròmetre, nascut fa uns sis anys pel decidit impuls del Govern tenia –té– una funció estratègica triple: comptar amb dades pròpies i fiables sobre el consum mediàtic i cultural de l’àrea catalana –ara reduïda només al Principat–; donar visibilitat als mitjans de proximitat; i de la suma dels dos anteriors, esdevenir eina de treball per a les agències de mitjans en les seves planificacions publicitàries al nostre país. I, amb totes les mancances que podem comentar en un futur article, a finals del passat decenni el Govern havia aconseguit introduir molts mitjans catalans als excels de les programacions publicitàries, on abans no hi eren. El que s’havia aconseguit –poc?– ara podria quedar en no res. Per què? Perquè la majoria de televisions locals no té presència als estudis d’audimetries, i perquè bona part de la ràdio i la premsa de proximitat tindrà dificultats per ser visible, tot comptant que l’acord previst millori les actuals dades de l’EGM en aquest àmbit. I no només poden perdre els mitjans territorials, sinó també la resta. Les dades del Baròmetre per a TV3 han estat sempre millors que les altres, i no ha estat per cap amiguisme.

Precisament, en uns moments tan difícils com els que estem patint, el sector de les indústries culturals, i en concret allò relacionat amb l’audiovisual, necessita un clar impuls que només pot garantir un sector públic amb força. Altres països tenen clar el paper de la cultura i els mitjans de comunicació en situacions com aquestes. Amb l’importantíssim paper que juga i ha de continuar jugant el món privat, el sector públic ens és clau en la sortida de la crisi i de l’escenari que vindrà després; tant pel que fa al seu paper tractor, i per la importància estratègica de la cultura i els mitjans de comunicació en l’estructura social i econòmica d’un país, com perquè tingui capacitat en invertir en el desenvolupament i implementació de nous models de producció, distribució i difusió, que acabarien beneficiant tot el sector, no només els propis mitjans públics.

I mentrestant, les amenaces de fora no s’aturen. Al paper que li pugui quedar per jugar al CAC amb la prevista creació d’un macroorganisme regulador de les TIC, la competència i l’audiovisual estatals, se li suma l’interès de Madrid en reduir els canals de la TDT, cosa que podria afectar tant els disponibles per a la TV local com amenaçar el manteniment dels actuals tres canals múltiplex (MUX) d’àmbit català, tan durament aconseguits a Madrid. Si una de les conseqüències és que s’acabi acomplint l’amenaça de retirar TV3 de les emissions en alta definició (HD), s’hauria condemnat el primer canal de la nostra televisió pública a la segona divisió de les emissions digitals. Gravíssim és poc.

Per això parlava al principi que s’està canviant de paradigma tot mantenint –més o menys– els organismes i protagonistes fins ara existents. El pas d’un model nacional a un model regional, espanyol, no és nominal sinó semàntic. Un model i altre utilitzen els mateixos termes o quasi. Però un i l’altre els utilitzen per parlar de coses ben diferents. No confonguem aquesta estratègia general amb alguns acords, presents o futurs amb altres entitats, que volen procurar mantenir o treure el màxim rendiment als pocs diners a disposició d’aquestes entitats. En més d’un cas, determinades reorientacions vénen obligades pels migrats recursos disponibles. No es qüestiona l’esforç dels seus responsables. El problema, insisteixo, és de fons i de canvi de paradigma, no de tàctiques més o menys encertades per procurar salvar els mobles. El pas enrere no serà ni menor ni circumstancial; i ens retornaria a la Catalunya de fa vint anys, però dins un escenari audiovisual més difícil per al nostre país. Quina llàstima.