El professor de Periodisme Manel López, bon col·laborador i amic de la premsa local, va sentenciar el 2017, en l’obertura d’un postgrau sobre periodisme de proximitat a la Universitat Autònoma: “El periodista local no ha de tenir les mateixes virtuts que el periodista de la capital; n’ha de tenir una més: la humilitat”.

Salvant les distàncies en nombre d’habitants, de poder econòmic i de difusió, The Boston Globe –potser el diari local nord-americà amb més subscriptors de pagament als Estats Units, segons una institució tan fiable com Nieman Journalism Lab– és segurament el millor exemple. Recordeu que, si hi ha alguna cosa que caracteritza Spotlight, la molt recomanable pel·lícula de Tom McCarthy sobre els abusos contra menors comesos a Boston, és la seva falta d’estridència.

La trama es desenvolupa sense cops d’efecte, el públic no rep cops de maça a la recerca de cridar la seva atenció. Tampoc hi ha artefactes estilístics. La càmera acompanya –gairebé testifica, diria– el treball dels periodistes del Boston Globe, que en el camí d’assolir la veritat s’han d’enfrontar a una societat tradicional, el poder de l’Església, l’embullat sistema legal bostonià, la desconfiança de les víctimes i els seus propis errors. I com se’n surt? Amb humilitat.

Un treball periodístic de primera magnitud sense trencar cap de les millors i més transparents eines de la bona premsa, destaca dels demés precisament perquè la majoria de denúncies en els mitjans van envoltades de carnassa. Ho veiem en el nostre periodisme d’avui. L’estridència s’ha convertit en un valor que creix en funció dels decibels que aconsegueix. I si en aquest afany desmesurat per estar a la cresta de l’onada es necessita fer de la veritat un xiclet o protagonitzar alguna emboscada mediàtica, es fa i aquí no passa res.

El pretext dels autors d’aquests estralls és que no són periodistes, sinó “comunicadors”, com si aquesta denominació fos un salconduit per metrallar de falsedats a l’enemic d’ocasió. Ho veiem dia rere dia en televisions d’enorme audiència i en diaris de nodrida difusió, siguin en paper o en línia.

D’aquesta dansa també en són partícips alguns nouvinguts al periodisme, per als que importa més quant –i com– es baladreja alguna cosa. Quina? Això és el que menys interessa.

I, com no reconèixer-ho, molts periodistes en nom de la immediatesa que imposen les noves tecnologies i l’atenció dels seus followers vulneren regles bàsiques de l’ofici –recordem què és posar-se en les sabates de l’altre?– a la velocitat d’un retuit.

Fa quatre anys que els alumnes d’un postgrau escoltaven –segurament sorpresos– que al periodista de proximitat li cal una virtut més. És un valor a afegir als molts que ja té qualsevol mitjà local i tots els seus periodistes. Valor que no es pot perdre. Ara bé, es detecten símptomes que hi ha qui trenca la regla. Una flor no fa estiu, però va fent ram. Hi ha tertúlies i articles d’opinió en mitjans locals que no segueixen l’exemple del Boston Globe, sinó que haurien de sortir en globus.

Arribats aquí, bo serà recordar la periodista Esther Vargas, professora de la Fundació Gabriel García Márquez per al Nou Periodisme Iberoamericà, que va escriure al seu post algunes interessants reflexions adients al tema present. D’elles em permeto recollir-ne dues:

1. “El periodista que pretén semblar implacable gairebé sempre acaba semblant un pallasso”.

2. “El periodista que inicia el diàleg amb l’únic propòsit d’esclafar resulta esclafat per la seva niciesa”.

Respecte, menys ego, culte a la veritat. El sant i senya del periodisme local a casa nostra. Res més que això.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.