Per terra, mar i aire, a La Vanguardia han presumit fins a l’extenuació de què la seva edició en català no era una “simple” traducció. De fet, quan es va ajornar la seva sortida, inicialment prevista al febrer, a una data indeterminada de la primavera, es va arribar a dir que el diari de Godó no volia cometre els “errors” d’El Periódico.
En la gira inspirada en l’Ara per presentar l’edició catalana, el director de La Vanguardia, José Antich, es va esforçar en remarcar les vegades que fes falta la qüestió de la traducció, sempre sense mencionar el diari de Zeta. A la presentació de Vilanova i la Geltrú –a la resta m’imagino que les coses anirien en una línia similar–, Antich va assegurar que la premsa en català no podia “quedar reduïda a una simple traducció”, i aquests dos darrers mots els va anomenar per aquest ordre un mínim de cinc vegades en el seu míting. Fins i tot en una frase va fer coincidir les paraules traducció, màquina i inacceptable –en la seva intervenció també em va sorprendre que qualifiqués l’edició en català de La Vanguardia “d’aposta trencadora i agosarada”, però aquest és un altre tema.
Amb tot, per si algú ho dubtava, cal aclarir que darrere les traduccions de La Vanguardia hi ha una màquina, a banda d’un equip de lingüistes i periodistes, que si no recordo malament es diu Luci (la màquina, no l’equip).
Per tot plegat sobta que, un cop l’edició catalana ha arribat als quioscos, s’hi puguin trobar errors en la traducció. No és tan important que n’hi hagi més o menys que en els primers dies d’El Periódico en català –no m’he dedicat a llegir de dalt a baix La Vanguardia en ambdues llengües buscant errades, encara hi toco– ni si les pífies són més o menys significatives, sinó el fet que, després de tant presumir i menystenir el diari rival, n’hi hagi alguna.
I les primeres que vaig trobar fins i tot es van produir abans que l’edició en paper veiés la llum. Va ser en l’entrevista-ensabonada que Pilar Rahola li va dedicar al Conde de Godó. A la versió en català, publicada a l’edició digital, s’hi poden trobar nombrosos errors sense que faci falta llegir-se l’entrevista en castellà.
Entre d’altres, la Luci hi tradueix echarlo per llançar-lo (en comptes de fer fora, parlant d’en Galinsoga); mal pensantes per malament pensants; nos han querido hacer mucho daño per ens han estimat fer molt mal; apuesto per ben plantat (en lloc d’aposto), i el grup Prisa passa a ser Pressa.
Bé, he dit que la traducció és de la Luci, però potser estic errat i directament va ser la Rahola, una de les columnistes que, com també es van encarregar de ressaltar diverses vegades, en teoria es tradueix els seus propis textos.
En tot cas és curiós que aquestes pífies es produeixin en una extensa entrevista amb l’editor del diari. Tot i que un altre en el seu lloc hauria tret foc pels queixals, no deu ser el cas, doncs les errades persisteixen al web. Això vol dir que, o el Conde no s’ha llegit l’entrevista en català, o directament és cert el que hi diu: “El poder, quan es té, ha d’usar-se poc”. Tot serà que la Luci no acabi desballestada i venuda a pes.
Pere Giménez. Cap de redacció de Comunicació 21.
