Llegeixo l’estudi La comunicació en la nova societat digital, dels professors Therly Ramos-Gil, Márquez-Domínguez i Granda Sánchez, de la Universitat d’Ybarra, segons el qual l’impuls de la nova economia en els metamitjans és impressionant. Es justifica tot dient que “les estratègies apunten al fet que les rendibilitats dels mitjans digitals arriben pel coneixement d’un contingut gratuït que per una part produeixen les audicions que sorgeixen cada mil·lisegon de la immediatesa dels missatges en línia”. Per dir-ho d’alguna manera: un “viu i directe” d’idees generades per usuaris i comunitats virtuals, anònimes i exquisidament lectores.

I per altra banda, la gent que vol llegir-ho tot, vol pagar poc i saber més. El contingut gratuït, per tant, es posa en voga d’un negoci global rendible. Com diu l’estudi, això ho saben els grans periodistes nord-americans com The Washington Post, The New York Times, The Huffington Post i Financial Times. Entenc que les tendències globals de la mundialització de la premsa van més enllà d’un llenguatge multilingüe. L’expansió d’un gran periòdic local a un gran periòdic global posa sobre la taula d’escacs els supòsits d’antics esquemes i evidència nous coneixements com la intel·ligència artificial, els chatbots, la realitat augmentada i els titulars en360º, entre altres modes.

Tot això que s’escriu en l’informe universitari estic segur que anirà més enllà de l’ordre establert i, per tant, es pot inferir que les dimensions econòmiques sobrevaloren el nivell de la relació màquina-humana i economia digital. La clau serà fusionar el millor periodisme amb la tecnologia: un híbrid interconnectat de lector-audiència per a més lectors-audiències. Aquest és el camí que han iniciat els mitjans de proximitat catalans i estan abocats a fer-hi immersió.

Aquest treball universitari ens recorda que la fricció anunciada en xarxa informàtica amb relació al client per minimitzar el temps, els preus i els costos és cosa del passat. Encara que és atrevit reflexionar sobre el significat del qual ja es coneix, l’estudi considera oportú pensar que en els camins actuals “afloren indicis que contenen enllaços de generar riquesa gràcies a un coneixement global que podria estar sorgint de les audiències lectores digitals”. En diríem, el paradigma de la realitat ‘xatejada’ en la vigília dels canvis mundials d’un món al revés: “primer van ser les pàgines web, després, aquestes migraren al mòbil, després van arribar les aplicacions, van passar als drons i ara és el torn dels chatbots”.

És ben cert. En el segle passat –aquest XX que encara es toca amb els dits–, les principals teories van obrir el camí a aquest desafiament que explica el treball dels professors Therly Ramos-Gil, Márquez-Domínguez i Granda Sánchez, d’una manera inevitable. Històricament està demostrat que la percepció va ser implícita en el comerç i simbolitzada en el caduceu de les ciències econòmiques com una figura comercial que es configurava en activitats consistents de l’intercanvi d’idees socioeconòmiques de compra i venda d’immobles i serveis.

Bé, doncs, avui, “l’expansió del tràfic mundial a la nova economia gira des de la quarta pantalla d’un mòbil a unes audicions anònimes que daten per a la creació de continguts guiats per les noves veus de la intel·ligència artificial, que també generen coneixement. El clic d’un dit que prem un missatge carregat d’imatge, so i text està canviant la forma de comunicació, és a dir, les xarxes socials estan generant les notícies del que vol la gent de la informació”.

El contingut gratuït està produint un negoci global sorprenentment rendible. És això possible, es pregunten els autors de l’estudi? Es tracta d’assumir com aquestes possibilitats d’error en l’ecosistema digital qüestionen i manipulen la intel·ligibilitat del fenomen de la percepció. “La tendència dels més forts i potents de la premsa gratuïta, com The Washington Post i The New York Times, està donant un efecte a l’economia global arrogant-se que la informació i el coneixement són unísons en els graus d’interdicció donats pel sistema de la xarxa semàntica”.

Tot i que les activitats econòmiques de la premsa es diferencien en la mutabilitat de produir des dels nous metamitjans, l’estudi intenta demostrar que les diversitats de les empreses periodístiques s’aproximen a la tecnologia cognitiva i aposten al futur en les audiències a través de la missatgeria, el xat, els robots i la interacció de múltiples interfícies a les xarxes. Els dispositius tecnològics sense fils, les plataformes virtuals i els esforços per encolomar models de negoci de la premsa digital, podran arribar lluny “si es creu que la informació es troba subjacent en cada procés que es veu en la mateixa naturalesa de les coses, sent el coneixement el seu portal”.

L’estudi esmenta Stephen Hawking, Elon Musk, Max Tegmark, Sam Harris i Bill Gates, que en un article titulat The Myth of a Superhuman AI, de Kevin Kelly, creuen que els supòsits de la intel·ligència artificial aniran més enllà de l’ordre establert i, per tant, “es pot inferir que les dimensions econòmiques sobrevaloraran el llindar de la relació màquina-humà i economia digital”. El mateix Kelly ja ens deia el 2016 que “crear amb les noves lleis d’informació en l’economia digital és una tasca llarga i complexa si es considera el coneixement com el valor més elevat de generar riquesa i benestar social. “Són inevitables –escrivia– els canvis en la vida de les persones per la disrupció tecnològica, la realitat virtual, la intel·ligència artificial, la internet de les coses, la digitalització, la reticularitat, la hipertextualitat, la interactivitat i la convergència. No són més que dimensions de mons paral·lels en dinàmiques generades per la transformació de les infraestructures en comunicació que donen peu a les dotze regles inevitables com a tendència que marcarà la premsa digital”.

Però, i aquí ve la meva pregunta: què és exactament el que vol la premsa digital, la generalista i la de proximitat? “El futur no està en el paper, la batalla es guanyarà en el mòbil. Dona igual quants diners guanyis amb el teu en paper, no és el futur”. Reconeguem que l’ecosistema de la premsa digital madura lentament a la velocitat dels chatbots emergits d’un smartphone. La premsa virtual i la intel·ligència artificial aconsegueixen audiències cada vegada més disposades a viure realitats futuristes impressionants. Els chatbots no només replantegen el model d’interacció entre un banc i el seu client, sinó que materialitzen una lògica hiperrealista d’un avatar virtual informant els últims esdeveniments en fraccions de mil·lisegons.

Un acte terrorista que deixa milers de víctimes en qualsevol lloc és llegit en un telèfon intel·ligent. Ningú espera llegir-ho en la portada d’un periòdic. La notícia arriba a un mòbil en fraccions de temps. Es tracta del nou punt zero en les aigües del coneixement. És la superació de l’instint primitiu de supervivència en el microcosmos de la informació.

En les seves conclusions, l’estudi La comunicació en la nova societat digital ens diu que les audiències són “la incertesa de la nostra ignorància alimentada per la informació i el coneixement. Les diferents magnituds ocorregudes, com els atemptats terroristes perpetrats als Estats Units i Espanya, van moure a milers d’audiències en mil·lèsimes de fraccions per segon a les xarxes socials”. Ara la pregunta la plantegen els mateixos autors del treball: “El coneixement perdut en la informació? Les missatgeries de múltiples plataformes com Messenger, WhatsApp i Telegram, entre altres, creen audiències i coneixement per a comprendre millor els fets en pocs caràcters. Quora i Silicon Valley aposten per algorismes d’aprenentatge automàtic que portar a l’optimització de costos en el núvol d’Amazon. La finestra d’internet descodifica el coneixement sense temps i en temps real”.

Observat sota el prisma de la proximitat, l’estudi que estic comentant reforça un dels reptes que ha d’encarar la premsa local: la transformació dels continguts periodístics. La difusió de notícies digitals permet utilitzar un llenguatge multimèdia a l’hora d’informar i permet la creació també de micromitjans, de molt petita dimensió i molt vinculats a comunitats específiques, com barris o pobles de mida reduïda. Ve a ser la contrapartida als metamitjans de què en parla l’estudi americà que a Catalunya ja és en pràctica.

La digitalització ha posat en escac el model de negoci dels diaris. La possibilitat d’accedir gratuïtament a la informació en línia i els reduïts ingressos publicitaris que genera encara internet estan alterant notablement l’economia de la premsa. Nombrosos diaris estan assajant fórmules per aconseguir una rendibilitat que garanteixi la seva supervivència en el nou escenari. Així mateix, la implicació dels mitjans locals en la seva comunitat, convertint el diari en un agent social actiu, i l’aposta per un reforçament de la marca periodística també són aspectes importants des d’aquest punt de vista.

Entenc que la nova economia digital com a camí “inevitable” de la premsa es dirigeix de ple cap al món de la informació de proximitat. Anàlisis i reflexions com el que esmento en aquest article tenen l’objectiu de contribuir al debat sobre la necessària reformulació de la premsa local. Un tipus de mitjans nostrats que presten un indubtable servei als ciutadans.

El nou camí expressat pels professors Therly Ramos-Gil, Márquez-Domínguez i Granda Sánchez palesa sense embuts que els mitjans de proximitat catalans estan en la bona línia. Posant de manifest, a més, que el local sempre ha estat un factor bàsic i permanent en el periodisme. Precisament, en la proximitat està un dels principals valors d’aquest futur tecnològic i intel·ligent. Els nostres editors poden aprofitar el context de canvis que afavoreix la digitalització per enfortir la seva posició i el seu paper en el sistema comunicatiu. Tota transformació i tota crisi, obren un escenari d’oportunitats. Una ocasió que la premsa de proximitat no vol –no pot– deixar passar.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram