El 2006, l’expert Juan Varela, aleshores professor de Periodisme a la Universitat de La Rioja, escrivia sobre la fi de l’era de la premsa. Ho deia com qui posa una esquela: “La premsa de pagament es mor. Irremeiablement”.

Li vaig escriure fent-li saber els meus dubtes. En la seva resposta, Varela va matisar l’òbit: “El diari en paper sobreviurà, però només com un producte elitista i de nínxols”. Bé, això ja dóna per a molt, com a mínim no estem davant un topall infranquejable. Sabíem aleshores, tots dos, i encara ho reblem més ara, que el futur és digital, però no és qüestió de suport, és un canvi estructural com no passava des de l’aparició de la premsa popular a la fi del segle XIX.

Aquest canvi, segons el meu criteri, afavorirà força el petit editor, les capçaleres de premsa de proximitat, perquè la qüestió és on hi ha el discurs informatiu i quin és el seu procés, el seu flux i els seus actors. I ja no està només en la premsa tradicional, tenim la premsa digital amb uns costos assequibles.

“La premsa moderna va néixer amb la democratització política i social. S’ha desenvolupat amb els estats industrialitzats i el progrés material i polític”, explicava Varela. Cert, és la raó per la qual segueix creixent als països on està en desenvolupament la democràcia o l’obertura política i social avança. Als països del tercer sector, instal·lats en la revolució digital i dels serveis, la irrupció de noves tecnologies han permès a molts ciutadans amplificar la seva veu per arribar a una audiència en teoria infinita. Però també als països, com el nostre, on forma part de la cultura popular el model de premsa local i comarcal –de proximitat–, ha crescut més de pressa, ha arrelat i és solució de present i futur.

Tornem al 2006. Juan Varela escrivia: “És la fi de la comunicació de masses i l’aparició d’un mercat infinit de nínxols. La crisi de l’autoritat, de la credibilitat i de la mediació són l’eix del crac de la premsa tradicional. Un bon diari és una nació parlant a si mateixa”. Davant aquesta radicalitat, que es va estendre arreu, The Economist –també el 2006– es preguntava qui ha matat els diaris? Trobaven una resposta recapitulant dades: “Símptomes d’una llarga malaltia”. Totalment d’acord, i si no que ho preguntin als editors dels diaris catalans, tan cofois fa deu anys.

Afavorint els editors de premsa de proximitat, al costat del canvi social facilitat per la tecnologia, també ha mudat el negoci, la seva estructura. La gratuïtat (a internet i a la premsa gratuïta, ben arrelada a casa nostra) i l’accés universal a les fonts i la informació deixen un marge molt més estret a la premsa diària. Tot sembla indicar que la informació de qualitat de pagament en suport paper ja no serà un producte massiu. Tindrà els seus clients, però seran menys i pagaran més pel diari.

En canvi, s’enforteix la premsa local, tant de pagament (aquesta és la tendència, curiosament) com la premsa popular i d’àmplia difusió com és la gratuïta. L’associació AMIC ens demostra –gràcies a promoure que els seus associats passin el control de l’OJD digital– que la informació i el nou àmbit de debat de l’opinió pública està a internet, i que hi ha milions de lectures de la premsa digital catalana, en línia ascendent i engrescadora. Podem dir que la causa té efecte: la democratització ha arribat a l’opinió, molt, i a la informació, menys.

A Catalunya ens calia renovar la premsa. Els editors, executius i professionals de la premsa local i comarcal –la premsa de proximitat– s’han vist obligats a canviar l’estructura del periodisme i del negoci per sobreviure i créixer en el nou ecosistema de la informació i els mitjans. I ho fan bé; en cauen pel camí, però els altres s’enforteixen. S’ha pres consciència que el futur és digital, mòbil, audiovisual… però també, i sobretot, molt més crític i dispers. Com va escriure Juan Varela, “mercat de nínxols, no de gran consum”. Aquest ha de ser l’eix del canvi d’economia de la premsa de paper de comarques.

El canvi informatiu obliga a obrir-se a la participació i la interactivitat dels ciutadans. No només sentir la seva veu, sinó integrar els seus criteris locals i localistes i aportacions en la mateixa informació. Ara, a la universitat en diuen periodisme de codi obert o de P2P, però és el bon periodisme de sempre, el que s’enfonsava en el debat públic per trobar la informació allà on fos i buscava la veritat pràctica amb els ulls del seu públic, com més proper millor. Només això. Tan fàcil i tan difícil.

“El periodista és algú que ha de dir la veritat i difondre la informació necessària per a l’autogovern del poble”. La definició de Jack Fuller, exdirector i editor del Chicago Tribune, aprofundeix en la clau: informar, no governar. És un dels eixos no escrits sobre els quals s’ha basat el periodisme de proximitat català. En el seu subconscient –i actuant de manera conscient– l’editor “de casa” sabia que el periodisme ha de ser un vigilant del poder, no el seu aliat. El periodisme i els mitjans estan per alimentar el debat públic, no per manipular-lo ni condicionar-lo.

El periodisme local s’està adaptant amb bona nota. Tota la vida està ja mediatitzada i apareixen les identitats de domini públic. Un altre menú informatiu, caiguda de la difusió, transvasament lent de la publicitat, impossibilitat de rendibilitzar la informació digital amb els marges acostumats a la premsa, pressió dels accionistes o cooperativistes… Factors i símptomes de la fi d’una era, com apunta Varela, però senyals de canvi, reorientació i adequació, segons penso jo.

Molts es pregunten si els mitjans digitals tindran la capacitat, la voluntat i els recursos necessaris per invertir en informació. La premsa digital de proximitat de casa nostra està demostrant que es pot fer i que fins i tot es pot caminar cap al reporterisme, un dels poders perduts del periodisme de paper, que fou el gran patrimoni dels millors mitjans, dels grans diaris que han dictat l’agenda informativa durant gran part del segle XX.

L’editor de premsa local ha demostrat al llarg dels anys que no ha necessitat estar sotmès a la tirania dels beneficis per emprar tots els recursos en informació, perquè sap que la independència econòmica garanteix la llibertat editorial, però l’ambició personal ensorra el projecte. Aquesta premsa té i ha tingut al darrere uns editors responsables enamorats del seu poble, cooperativisme, associacions culturals…, amb un suport tebi i latent de les administracions, que ha arribat al seu clímax amb l’enganyifa de fomentar sisplau per força una federació d’editors on les associacions agrupades són escanyades. Sort que en el sector de la premsa de proximitat hi ha seny i dignitat. Un dia, però, s’hauran de passar comptes.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.