Llegeixo la convocatòria de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, en la seva desena edició, del Premi de Recerca Universitària dirigit a estudiants de doctorat, docents i investigadors de les facultats de Ciències de la Comunicació de l’àmbit dels Països Catalans, amb l’objectiu de distingir un estudi que abordi qualsevol tema relacionat amb l’edició de premsa comarcal i local en paper i de pagament, o premsa digital de proximitat, amb l’ús d’internet com a prioritat temàtica.
La crida mou a fer-nos unes reflexions sobre el món dels mitjans locals. Quina és la seva identitat? Quina informació han de cobrir? Quines han de ser les seves fonts d’informació? Com gestionar la informació local? L’impacte d’internet en el mitjà local, quin ha de ser? Mètodes de finançament, la publicitat local és l’única oportunitat? Les sis reflexions que esmento poden donar peu cadascuna a un estudi de recerca necessari.
A veure, quina informació ha de cobrir un mitjà local? Sota aquesta pregunta sorgeixen grans problemes i inconvenients del periodisme local. Segons el professor Zorrilla Ruiz, de la Universitat de Navarra, “hem d’intentar, per tots els mitjans, deixar de pensar que només és local el que passa en l’àmbit geogràfic en el qual es publica el diari, i hem de començar a pensar que és local tot allò que interessa a la gent de la nostra comunitat, amb independència que passi o no passi en l’àmbit geogràfic més proper”. Diguem que, d’aquesta manera, guanya força el concepte d’identitat comuna, restant importància a la zona geogràfica en si. No hi ha fórmula secreta per saber quins fets interessen més a una comunitat, però sempre cal donar-li una òptica local a tot allò que es publiqui, podem afegir.
El periodista local ha de ressaltar el més significatiu a partir d’una bona selecció de temes. En els municipis més petits –o barris de grans ciutats–, en els quals l’agenda informativa és limitada, encara és més complicat generar històries i informació profitosa per al lector. Aleshores, la política sol ser una de les temàtiques més treballades pel periodisme local, que assumeix en molts casos la responsabilitat d’informar sobre la gestió de la cosa pública que es realitza a l’ajuntament i altres institucions, com podrem veurem d’aquí a poc en les municipals del mes de maig. De fet, alguns mitjans de comunicació assumeixen fins i tot el paper d’oposició, davant la falta de recursos amb què compten els partits polítics que no formen part del govern.
La segona reflexió que hem esmentat es refereix a la identitat com a gran oportunitat per al periodisme local. L’opinió pública i el sentiment d’identitat són dos pilars fonamentals en una societat democràtica. Si bé el periodisme ha de tenir l’obligació de fomentar una opinió pública amb criteri i de qualitat, els mitjans locals s’encarreguen de crear la identitat d’aquesta societat. D’aquesta manera, els mitjans de proximitat substitueixen als ens estatals que actuen en l’àmbit nacional i/o estatal (i no a escala local) a l’hora de configurar una identitat col·lectiva.
Ja fa uns anys, els professors Fernández Beltrán i Vilar Moreno, de la Universitat Jaume I de Castelló, resumien aquesta teoria: “El mitjà local recull els aspectes identitaris de la societat local i els col·loca en la comunicació que s’està produint. Per tant, un mitjà local no és el que informa de l’àmbit local sinó el que informa des de l’àmbit local”.
Els trets culturals juguen un paper fonamental en la creació d’aquestes identitats. Un altre dels objectius del periodisme més proper és el de promoure i defensar la cultura i convivència local amb l’objectiu, entre d’altres, de desenvolupar l’economia local, buscant d’aquesta manera la integració cultural i social. I és que, “la cultura d’un grup es basa en el llenguatge de la mateixa, de manera que la comunicació és el procés més destacat de normalització lingüística” (Fernández Beltrán i Vilar Moreno).
Ara bé, al seu torn, aquest sentiment d’identitat i compromís amb l’entorn pot convertir-se en una arma de doble tall per al periodista local, que no ha d’oblidar en cap moment que les seves informacions han de ser descriptives, detallistes i expressives per esdevenir un reflex exacte del lloc, sense caure en paternalismes que impedeixin un relat conscienciós i just dels fets.
La tercera reflexió ens duu a les fonts d’informació, que són, segurament, una arma de doble tall, per quan en un context periodístic en el qual les agències i els gabinets de comunicació faciliten la major part de la informació, la producció pròpia és un dels valors principals del periodisme de proximitat. L’ús de fonts pròpies proporciona una base documental de gran utilitat i una informació propera que els habitants no poden gaudir en el consum de mitjans massius del món globalitzat, sigui per la via que sigui.
No obstant això, entenc que la proximitat de les fonts d’informació pot provocar problemes de diversa índole, no només en la impossibilitat que el periodista, en general natural del lloc, sigui aliè a la notícia, sinó fins i tot en el dia a dia de la seva vida. Aquesta proximitat de les fonts també ens porta a un dels conceptes més recurrents a l’hora de definir al periodisme de proximitat: la immediatesa. El rumor en les petites comunitats és un dels riscos més grans per al periodista local. A la competència i de la necessitat d’escurçar terminis imposats per les xarxes socials i els diaris digitals, en les petites comunitats cal afegir en molts casos el poder de la brama i el perill de la transmissió d’informació en el boca a boca. Recentment, el director del periòdic digital i comarcal andalús Diario de Morón, Fernando Fajardo, explicava en el seu article editorial com el rumor provoca en moltes ocasions “que arribin al periodista informacions que, tot i que un gran nombre dels habitants de la localitat tinguin constància d’elles, han de ser contrastades, amb més profunditat encara si és possible, abans de ser publicades”.
I com gestionem la informació local en el context de la globalització? Tema fort per a una recerca. Entenc que la revolució de la comunicació és el factor més determinant de la globalització. La societat cada vegada demanda més conèixer els veritables objectius de la globalització i la satisfacció d’aquestes demandes socials, en les quals s’inclou la necessitat de proximitat. Aquesta necessitat de proximitat o d’identitat passa per la informació de local, un dels components essencials i determinants de la comunicació com a agent globalitzador, sens dubte. Molts esdeveniments són locals i globals alhora. Entenem local no només com una reducció geogràfica, sinó també com una distinció social. “Avui dia, la comunitat no necessàriament ha de coincidir en un espai geogràfic i social”, escrivia ja el 2004 el professor Xosé López, de la Universitat de Santiago de Compostela, tot afegint que “ara que les tecnologies han trencat fronteres, cada vegada és més freqüent el moviment per diferents territoris, inclosos els virtuals. De fet, l’ús de la xarxa digital com a plataforma de comunicació local la converteix en una arma de doble tall: local i global, ja que el contingut és accessible mundialment”.
És a dir, el periodisme de proximitat pren partit en el moviment que explica el professor López, des d’una activitat informativa que presta atenció a la diversitat, no només d’opinions, sinó també d’experiències: informació atenta a la diversitat i que transcendeix la concepció merament territorial de què és local.
El desenvolupament tecnològic també afecta directament la forma en què aquesta informació és difosa. En un món en què les migracions augmenten, transfigurant les societats del món i afavorint la interculturalitat, com és el cas de Catalunya, els lectors poden consultar la informació que els interessi des de qualsevol part del món. El públic de la informació de proximitat abandona cada vegada més el seu estat de circumscripció a un territori demarcat geogràficament. De fet, el primer llibre blanc de la Premsa Comarcal (any 2006), que van elaborar Marketing Media Europe i Clementina, reflectia que –de promig– el 2,36% de les subscripcions dels mitjans de proximitat eren trameses a subscriptors de fora de Catalunya. En conclusió, és innegable la importància de la informació local com a element configurador del món globalitzat en el qual vivim.
L’impacte d’internet en el periodisme de proximitat: principals oportunitats de la premsa local escrita en plataformes digitals, és la cinquena reflexió que m’he plantejat. Internet és el mitjà dels mitjans des del seu naixement. De fet, és el mitjà ideal per als nous projectes periodístics gràcies a la seva facilitat de producció i distribució de continguts partint de la seva senzillesa i baixos costos. La potencialitat d’Internet no es redueix a la possibilitat d’extensió d’aquesta informació, coartada per la impossibilitat de trobar interès en públics llunyans als assumptes locals, sinó al ventall de possibilitats que ofereix com a mitjà interactiu, per quan també permet l’acostament a un públic local segmentat a través de les seves característiques sociodemogràfiques comunes.
El nombre potencial de lectors interessats en les informacions relatives a una àrea concreta sempre serà menor que el dels mitjans de comunicació de masses, però estan concentrats i per a l’editor és possible un accés amb més facilitat. El públic és més reduït, però el seu seguiment és més gran; per tant, la fidelització dels subscriptors/lectors/clients és més senzilla.
I, per últim, com financem els mitjans locals i quines són les oportunitats de la publicitat local. El professor Andreu Casero, de la UJI i gran col·laborador dels mitjans de proximitat, escriu que “factors com la depreciació de la informació per als joves i la manca d’arrelament d’una cultura de pagament per consumir continguts a internet fa que l’opció de pagament per internet encara quedi lluny”. Casero considera aquest model de pagament per continguts com l’opció de finançament més seriosa dels nous mitjans nadius digitals. Dins d’aquest mètode s’engloben la subscripció, el micropagament, els donatius i ajudes (periodisme crowdfunding) i la venda de continguts a tercers.
No obstant això, a Catalunya aquesta opció encara està poc assentada en els mitjans de comunicació, el model de negoci basat en oferir continguts de pagament a través de subscripcions, donatius i fins i tot a través de models freemium (mètode que altera el model de pagament per continguts amb contingut gratuït i publicitat) es presenta encara més complicat per a un projecte de proximitat, ja que, en tenir un menor nombre de lectors compta amb una més gran dificultat d’unir un mínim de subscriptors que puguin finançar el projecte.
L’opció de finançament més estesa entre els mitjans digitals catalans és la publicitat. Alguns mitjans advoquen per conviure amb les dues fórmules, incloent-hi també un accés limitat a subscriptors (també anomenat mur de pagament), però aquesta tendència no és molt freqüentada encara; la major part del finançament arriba únicament a través de la publicitat. Una opció per a un treball de recerca podria aprofundir en si el mercat de proximitat i l’hiperlocal és cridaner per a la publicitat de productes i marques locals perquè puguin trobar a internet, a més, la possibilitat d’expandir-se a través de la globalització. M’agradaria saber-ne el resultat, si la recerca es fes.
Un altre mètode de finançament a estudiar –freqüent en mitjans digitals d’abast– és la venda de contingut a tercers, especialment a altres mitjans més grans o llunyans. El periodista local es converteix d’aquesta manera en el més gran especialista de la zona, pel que resulta interessant per als mitjans nacionals i/o estatals comprar contingut a mitjans locals sempre que la seva qualitat estigui demostrada i contrastada, naturalment.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
