He dedicat una llarga estona a passejar per l’iQuiosc.cat i he fruït de valent. Fantàstic. Un gran servei al país dels editors de premsa en català. No cal que us recordi que l’iQuiosc.cat va ser parit per l’APPEC per posar a l’abast de tothom les revistes temàtiques dels editors que aixopluga aquesta associació de renom. Però des de fa uns mesos aquest immens aparador de premsa a la xarxa posa a l’abast dels lectors la majoria de publicacions periòdiques en català: diaris, revistes i premsa de proximitat, de pagament o gratuïta.

L’iQuiosc.cat és, doncs, un projecte conjunt de les associacions de premsa del sector: l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català; l’AMIC (Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació) i l’ACPC (Associació Catalana de Premsa Comarcal).

És una plataforma única i independent. No cal dir que el quiosc digital té tots els ets i uts: en el portal hi podem trobar l’aplicació equivalent per a dispositius iPhone, iPad i Android, a través de l’App Store i Google Play. Quan hi entreu, l’iQuiosc ensenyarà quatre mostradors: tot el quiosc, revistes, diaris i premsa per comarques. I a llegir, que ens fa falta i internet ho posa molt fàcil.

L’emergència d’internet està posant a prova els mitjans impresos, i els locals no en són una excepció. Aquesta prova resulta particularment important per a la premsa local, donada la forta caiguda del mercat de classificats –el sector més trinxat pels nous competidors en línia. D’altra banda, aquests mateixos competidors podien posar en perill l’enfocament local de la premsa, ja que internet desconeix fronteres. Però els editors catalans han estat llestos i aprofiten la globalitat de la xarxa per treballar en altres projectes en línia: guies urbanes, blocs temàtics, bases de dades, classificats, etc. Nínxols per buscar rendibilitat als periòdics en línia, un camí gens fàcil.

El model català de la premsa a internet ha de recórrer necessàriament a les aliances. L’argument? La premsa s’ha de presentar davant els seus competidors tradicionals entaulant estratègies multimèdia impossibles d’emprendre per si mateixa. A internet, la unió amb altres mitjans fa la força. Alguns d’aquests socis tindran els seus propis llocs virtuals, i d’altres no. El més important és fomentar el trànsit entre uns i altres llocs. Per tornar més eficaç la col·laboració, els editors han de mantenir acords de màrqueting recíprocs amb tots els seus socis. A canvi dels enllaços a través del lloc, paraules clau, anuncis flotants (teasers), a la pàgina web del diari digital tots els associats han d’oferir algun tipus de promoció fora d’internet.

Aquest procés portarà al fet que els socis siguin, en moltes ocasions, competidors, però en realitat, la informació subministrada és més aviat complementària a la de la premsa –un procés que serà ajudat pel fet que les tres associacions d’editors constituïssin una federació. Els mètodes de lliurament alternatius (com el banc de continguts de certs articles, o treballs, o anuncis d’ocupació) i el comerç en línia són altres activitats possibles que tindran cabuda en la premsa de proximitat del futur.

Alguns editors pensen que les seves publicacions s’han de concentrar en el que constitueix la seva veritable força: el seu mercat local i comarcal. Un periòdic fracassa sempre que els seus lectors tinguin la impressió que s’administra externament, es produeix a l’exterior, s’escriu en una sala de redacció central i és editat per individus, els vincles amb la comunitat local són totalment prescindibles. Per aquesta raó, hi ha editors que es resisteixen a les propostes d’estendre’s fins a mercats llunyans, perquè creuen fermament que un diari ha de ser produït per individus que tenen llaços forts amb la comunitat local. Només llavors pot el diari pretendre ser acceptat pels lectors. Internet ha solucionat aquest problema. Redacció virtual a cada vila important d’una comarca… Edicions diferents per a més d’una comarca, escrites des de cada indret, però amb una producció centralitzada. Una brutal racionalització de costos i una colossal oportunitat per a l’expansió sense perdre la identitat local.

Sóc un convençut que ara és un gran moment per a la premsa “de casa”. La proximitat ho té tot de cara. El públic s’està fragmentant en grups d’individus cada vegada més petits, grups que comparteixen un interès per temes específics. L’auge dels canals d’informació especialitzada, incloent-t’hi els serveis a internet, dissuadeix els lectors del consum de publicacions d’interès general. D’altra banda, aquests canals faciliten als anunciants de classificats la tasca d’apuntar i arribar a públics particulars.

Què pot fer la gran premsa de les capitals (del país i de l’Estat) davant aquesta “nova” competència? El tempteig de la premsa barcelonina per fer edicions locals del seus diaris s’està fent creient erròniament que la crisi hauria tocat de mort la premsa local? Greu error. Feu la ruta per l’iQuiosc.cat i adoneu-vos del potencial que hi ha allà a dins.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.