La premsa de proximitat fa mesos que aixeca el dit per recordar el seu pes en la societat i per dir-li al Govern que necessita un cop de mà. Crec que era el mes de març que els editors de revistes, premsa local i comarcal, en paper i digital, van dir públicament que temen que les empreses del sector no puguin suportar els efectes de la crisi sanitària si el Govern del país no hi intervé. Som en el mes d’octubre i res de nou a l’oest.
És una evidència que cal prendre mesures per evitar una crisi de la democràcia local a conseqüència del dramàtic declivi del nombre de lectors de l’anomenada “premsa de casa”. Els alts càrrecs de la Generalitat que tenen en les seves mans allargar la mà al sector no haurien d’oblidar tampoc que els mitjans de proximitat també piloten el timó polític, pel cap baix al 50% dels diaris barcelonins, sobrevalorats i excessivament compensats. En una llarga i agradable conversa –com totes les que he mantingut– amb Antoni Molons, secretari de Comunicació del Govern i Mitjans de Comunicació, li recordava que una hipotètica disminució del nombre de lectors de premsa de proximitat podria estar relacionada amb la disminució de la participació en les eleccions locals i fins i tot autonòmiques, amb greus implicacions per a la participació de la ciutadania i ves a saber si també en els resultats finals.
Un exemple. El dia 9 d’aquest mes es donava a conèixer a la Universitat de Leicester un estudi del Departament de Digital, Cultura, Mitjans de Comunicació i Esport del Govern anglès. L’informe adverteix que un declivi de la premsa local pot reduir l’escrutini de les funcions democràtiques, i és improbable que millori la situació sense intervenció. I així està succeint a França, al Canadà, als Estats Units. I a tots aquests estats les autoritats se n’han adonat i estan posant solucions damunt la taula.
No n’hi ha prou en demanar als editors que es preocupin de proporcionar informació local de confiança i qualitat. És menester posar-se al costat d’aquesta premsa i comprendre que és una necessitat que es pressioni el Govern per trobar solucions. Posaré un altre exemple, ara de casa mateix. A una pregunta de l’ACPC sobre el paper de la premsa de proximitat, la consellera de Presidència, Meritxell Budó, va reconèixer recentment que “si tu vols saber què passa al teu municipi, o al poble del costat, t’has de remetre a la premsa comarcal. La premsa local és important a l’hora de generar opinió i participar en aquesta transformació del territori. Des del moment que volem que aquest projecte sigui bilateral, Generalitat i territori, tots els agents del territori són importantíssims; i dintre d’ells la premsa comarcal”. Aquí rau un problema anquilosat: ho saben i no s’hi posa remei.
Tor Clark, professor associat de la Universitat de Leicester, explicava en la presentació de l’estudi que he esmentat abans que el “periodisme local forma part de la cola que uneix les comunitats locals i les ajuda a donar identitat, però el subministrament d’informació local de confiança està ara amenaçat com mai abans. Ha caigut la publicitat, cauen les vendes, no reben suport suficient. No se’l reconeix i els editors plegaran”.
Per descomptat, em diran que la gent encara llegeix notícies locals en línia, cert. Però les notícies que es proporcionen a través de les xarxes socials plantegen qüestions de confiança i precisió, i les persones que llegeixen notícies locals als llocs web del mitjà de notícies professionals no les paguen, cosa que crea un problema més de finançament del periodisme de proximitat.
L’augment del contingut en línia gratuït i la brutal caiguda dels ingressos publicitaris que solien finançar aquest periodisme “de confiança” redundarà en una crisi per a les comunitats locals, i aquesta crisi no s’està prenent seriosament. Així de clar. O gairebé tan clar com les paraules del president de l’APPEC a la Nit de les Revistes i la Premsa en Català. Deia Germà Capdevila: “Els segles XVIII i XIX la cultura catalana va saber crear un gran univers de publicacions en català que ens va situar al capdavant d’Europa, però que es va estroncar amb el triomf del feixisme l’any 39. Ens va costar un esforç de 20 o 30 anys fer renéixer les revistes en català després de la llarga nit del franquisme, als anys 80”. I afegia: “Ara havíem aconseguit tornar a oferir al món un cosmos de publicacions en català potent, musculat, que no tenia res a envejar a cap altra llengua o cultura europea, amb revistes de totes les temàtiques de gran qualitat i professionalitat, però la mateixa destralada que va suposar el franquisme per les publicacions en català ara la pot causar la pandèmia”. I encara va reblar: “Com a societat no ens podem permetre que s’estronqui l’ecosistema de publicacions en català”.
Però existeixen idees positives, naturalment. Aquest article intenta ser una bona aportació de llum sobre aquest tema, i també hauria de ser una crida a l’acció per començar a explorar solucions a llarg termini.
Un missatge positiu i encoratjador el va fer Ramon Grau, president de l’AMIC, en l’assemblea de l’entitat el 16 d’octubre: “No tinc certeses, però estic segur que treballant fort, apostant per la innovació i la creativitat, ens en sortirem. Hem de buscar maneres de monetitzar les nostres comunitats de lectors per no dependre tant de la publicitat que es va aprimant. No ens quedem amb la resignació, en situacions de dificultat com les que vivim, amb esperança es crea el futur”. Una finestra esperançadora fora que el Govern de Catalunya fes un pas endavant en la comprensió i l’atenció que mereix la premsa que es fa pels nostres pobles, viles i ciutats, sempre “de tota confiança”.
Li agafem la paraula a Ignasi Genovès, director general de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, que a la Nit de les Revistes ens va dir, tot reconeixent “l’excel·lent feina que fan les publicacions” dels Països Catalans: “Des del Govern de la Generalitat som conscients dels nombrosos desafiaments que esteu encarant les publicacions en llengua catalana, estarem al vostre costat per superar-los tots junts, perquè els ciutadans us necessitem ara més que mai als carrers, als quioscos i a casa”. Vot de confiança sincer per a Antoni Molons i Ignasi Genovès, perquè entenen la problemàtica i hi posen la millor voluntat.
Posem la mirada amb els polítics. Ells són qui no ho entenen i no es decideixen a fer confiança a aquest mosaic de publicacions amb tant o més poder de penetració en la ciutadania que els tòtems del cap i casal.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
