El Museu d’Història de Catalunya compta aquests dies amb una oportuníssima exposició dedicada al món de la comunicació, Dones a les ones, que va més enllà de ser una mostra de la llarga i prolixa història d’aquest mitjà en clau femenina. És una necessària divulgació de la importància social que ha tingut i té la ràdio, i d’una encara més necessària reivindicació del protagonisme de les dones a les emissores en totes les seves vessants: tècniques, artístiques, directives i periodístiques. De les grans empreses públiques i privades a les emissores municipals, bressol de tantes coses.

El repàs a aquests quasi 100 anys de ràdio catalana és exhaustiu però no feixuc. De les pioneres Francina Boris, Maria del Carme Nicolau, Rosalia Rovira o les germanes Tersa Miralles, a les dones que marquen el panorama dels darrers anys i el seu futur: Mariola Dinarès, Xantal Llavina, Sílvia Cóppulo, Mónica Terribas, Neus Bonet, Laura Rosel… i moltes altres que no per no sortir la seva imatge a l’exposició no deixen de ser referents d’una extraordinària professionalitat: Montse Jené, Purificació Barceló, Olga López, Maite Sadurní… La llista és tan llarga com il·lustrativa del deute que tenim amb tota la gent, homes i dones especialment, que fan amb el periodisme i la comunicació un país una mica millor cada dia.

La mateixa exposició fa d’homenatge de dos moments claus de la nostra història recent. Un, l’inici de la conquesta social d’aquelles dones pioneres que, davant o darrere dels micròfons, començaven a ocupar tasques professionals que semblaven reservades només a homes. Un procés que va quedar aturat brutalment sota les bales i les bombes i amb tots els processos de “depuració” política posterior, magníficament explicats a l’exposició. I el segon, després de la llarga nit de pedra del feixisme espanyol, arriba quan les dones surten al carrer i agafen el micròfon per defensar, desacomplexadament, els seus drets durant els anys d’esperances –en part ben frustrades– de la transició a la democràcia: ràdios lliures, compromís feminista…

A tall d’anècdota personal, si visitar l’exposició és ja tota una experiència més que recomanable, encara ha de ser-ho més si hi coincideixes allí amb una de les seves protagonistes, Pilar Sampietro, amb qui comparteixes l’admiració per la feinada majúscula del projecte Banc de veus, que està recollint àudios de totes les dones protagonistes de la història de la nostra ràdio. Una magnífica iniciativa, gestada per Josep M. Adell, Elvira Altés –comissària de l’exposició– i Sandra Balagué que va molt més enllà del que significarà l’exposició Dones a les ones, però que ja ha servit perquè aquesta disposés d’uns materials valuosíssims.

Coincidència o no, ara a Barcelona tenim dues exposicions amb una molt estreta relació. La que motiva aquest article i una altra, al Palau Robert, que no només té en comú la reflexió sobre el paper de les dones en la societat i els canvis que aquesta encara haurà d’afrontar necessàriament, sinó que és obra d’una de les periodistes que integren l’àmplia miscel·lània de professionals que podem veure i escoltar al Museu d’Història de Catalunya: Natza Farré.

L’exposició torna a posar de relleu un altre dèficit històric

D’exposicions temporals sobre el món de la ràdio, si fem un repàs de les darreres dècades, en tenim ja unes quantes i de molt meritòries, tot i que parcials, ja que han estat bàsicament centrades en alguna de les seves emissores més rellevants.

De la pionera Ràdio Barcelona en vàrem poder gaudir amb la de Temps de ràdio el 1999 o, molt més recentment, amb Aquí comença tot: els primers anys de Ràdio Barcelona, coincidint amb el seu 90è aniversari. De Ràdio Associació de Catalunya ens hauríem de remuntar a 1985 amb Història d’una reivindicació. I com a més recents, val la pena assenyalar-ne dues més: la que va organitzar el grup Flaix en motiu del seu 25è aniversari, especialment pel seu encert de no instal·lar-se cofoiament en la commemoració, sinó en el repte de plantejar al visitant quina pot ser la ràdio –o l’experiència d’àudio digital– del futur. L’altra, ben recent i que en aquest cas no és pas una mostra temporal, és l’espai Ràdio mNACTEC a Terrassa, que té la virtut d’envoltar un estudi radiofònic plenament operatiu (l’estudi 17 de Catalunya Ràdio, dotat amb bona part de l’equipament tècnic de l’antic estudi 1 de Diagonal 614) amb una mostra de l’evolució tecnològica del mitjà. Un estudi que, a més de funcionar ocasionalment com a extensió de les instal·lacions centrals de Catalunya Ràdio, permet organitzar tallers d’aprenentatge del mitjà: Fem ràdio.

El 2018, dos històrics noms de la ràdio al nostre país, Cinto Niqui i Albert Malla, juntament amb la periodista Esther Molas, impulsaren el Manifest en favor de la creació d’un Museu de la Ràdio a Barcelona, que recollí centenars de signants entre noms destacats del mitjà, periodistes d’altres àmbits i professionals del conjunt del món audiovisual i acadèmic, i organitzaren diversos actes informatius. Aquesta reivindicació té com a precedent un seguit d’iniciatives que volien poder fer realitat un gran equipament cultural, lúdic i educatiu dedicat al món de la comunicació i les indústries audiovisuals. Uns projectes tan ambiciosos com malauradament frustrats. Fins ara.

D’aquí no res, el 2024, celebrarem el centenari de la primera emissora radiofònica del país. Una bona excusa per pensar seriosament en posar fi a aquesta greu mancança que arrosseguem o, si més no, per bastir una gran exposició dedicada al passat, present i futur de la ràdio, com la que fa poques setmanes inaugurava el Museu de la Comunicació de Berlín… Ells sí que el tenen de fa anys.

Ara que, malauradament, l’oferta cultural està tan limitada per les mesures contra la pandèmia, hi ha exposicions com aquesta que es fan encara més necessàries de visitar, gaudir, i reflexionar-ne i aprendre’n… I, de pas rellegir després el 50è número de la revista Dossier de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, Les professionals de la ràdio, obrint camins. Molts.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.