The New York Times ha estrenat una aplicació que permet navegar sobre algunes de les seves notícies en realitat augmentada, a través del telèfon mòbil i un visor de cartró. El servei, possible gràcies a un acord amb Google, permet endinsar-se en realitats llunyanes i, segons els responsables, viure la notícia en primera persona i, per tant, empatitzar-hi. “Aquesta nova tecnologia permet un extraordinari sentiment de connexió amb gent que té unes vides molt allunyades de les nostres”, ha explicat el redactor en cap de New York Times Magazine, Jake Silverstein, que parla “d’un sentiment de connexió sense precedents”.
L’aplicació, de nom NYT VR, es pot descarregar de manera gratuïta tant per Apple com per Android, i el diari ja ha enviat visors de cartró a un milió de persones subscriptores. La primera història descarregable és The Displaced, un recorregut virtual per la vida de dos nens i una nena que fugen de guerres a Sudan del Sud, a l’est d’Ucraïna i a Síria. El reportatge, amb so i amb escenes de 360 graus de visió, té una durada d’11 minuts en què el públic es capbussa en el dia a dia dels tres infants.
L’estrena d’aquest servei de realitat augmentada s’ha celebrat arreu del món com un pas més en l’evolució de les noves tecnologies aplicades al periodisme, que avança, diuen, cap a una naturalesa immersiva. Però encetada aquesta nova etapa ha esclatat també un espiral de dilemes que, ara per ara, són més a la vora dels interrogants que de qualsevol certesa.
Una de les primeres preguntes és, sens dubte, si la realitat augmentada és una eina útil i legítima per a un bon periodisme, ja que amb ella les notícies s’acompanyen d’un material creat expressament per simular el que s’explica (enlloc de les fotos o els vídeos tradicionals). En les produccions que podrem visualitzar amb les ulleres de cartró, com es marcarà el límit entre l’actualitat i la llicència artística del productor? Entre els fets reals i la creació?
Una altra por evident és saber si les redaccions seran capaces de no caure en problemes ètics tan previsibles com la banalització o la trivialització del patiment aliè, per exemple. El pitjor dels escenaris, sens dubte, seria convertir els diaris en una mena de parc temàtic amb cartellera, on el públic saltés d’una història virtual a l’altra amb cap més intenció que l’entreteniment o la diversió. Caldrà, sembla, un debat sobre l’ètica de la realitat augmentada aplicada a les notícies que, com sempre, haurien de brindar eines per a l’anàlisi i la reflexió.
Per combatre tots aquests riscs, algunes veus expertes ja han anunciat que seria bo que abans de submergir-nos en les històries virtuals poguéssim conèixer la finalitat dels reportatges, quines parts de les històries són només suposicions i quin és el context que no es veu a través de l’smartphone. Perquè si el que es busca és l’emoció, els mitjans podrien tenir la temptació d’ometre o emfatitzar certes facetes en benefici del resultat artístic. I si bé la interpretació d’una realitat mai no és del tot objectiva, amb una tècnica cinematogràfica com aquesta l’audiència esdevé molt més vulnerable i és més fàcil, doncs, caure en el sensacionalisme.
Lluny de discursos alarmistes o plantejaments antimàquines ridículs, del que es tracta, segurament, és d’aplicar el sentit comú també amb aquesta tecnologia. I de la mateixa manera que fa un temps ens semblava inconcebible que les xarxes socials i internet poguessin capgirar el periodisme, ara ens toca descobrir cap a on ens condueix aquest nou paradigma. Això sí: també ens toca vetllar –i encara més que abans– perquè el món virtual no ens faci perdre el món real de vista… I és que la famosa frase “no deixis que la realitat espatlli una bona notícia” esdevé, amb la irrupció de la realitat augmentada als mitjans, més inquietant que mai.
Berta Florés. Periodista.
Article publicat al blog La vida és una broma.
