Durant una bona colla d’anys, he tingut l’honor de poder compartir punts de vista a través de llargs diàlegs amb alumnes de la llicenciatura de Periodisme o de postgraus i màsters de Ciències de la Comunicació. Per fortuna, com a professor he compartit amb ells i elles les experiències del periodisme de proximitat i ho he fet des de diferents universitats, on els seus alumnes són més o menys coneixedors de la “premsa de casa” segons si viuen més a prop o no de Barcelona.
El coneixement de la premsa local i comarcal (ara també coneguda com de proximitat) és ben diferent si dialoguem amb alumnes de la Jaume I, de Castelló; la Universitat de València, i la Miguel Hernández, d’Elx. Les tres romanen al País Valencià i a les tres el coneixement de la premsa local és diferent. I no parlem de la llengua, el valencià és proscrit a grans viles i menystingut per les Administracions públiques als diaris regionals. A Catalunya també hi ha diferències notables de coneixement i valoració de la premsa de comarques en funció de si donem una classe a la Rovira Virgili, o a la Universitat Autònoma de Barcelona, per posar dos exemples.
De tant en tant, aquests estudiants m’escriuen per fer-me preguntes. Un alumne de postgrau de la UAB em diu en un e-mail que cada vegada està més preocupat per la seva feina a mitjà termini en una publicació comarcal de paper. “Venem menys al quiosc i els subscriptors se’ns moren per llei de vida… M’he fixat que al matí cada vegada són menys els lectors que esmorzen amb el diari de paper a les mans, i això ja va passant també amb el nostre setmanari”.
Té raó. Una tecnologia que ja és rústica fa estona, poc econòmica i per a res ecològica comença a perdre adeptes a mesura que els lectors del paper van guanyant anys. I si bé és cert, res es compara amb tenir el paper entre mans, els números parlen per si sols. No ens podem enganyar. Fins i tot amb la premsa de proximitat, tot i que menys. En aquest punt és quan l’editor es fa aquesta pregunta inquietant no només per a ell, com a empresari, sinó també per als periodistes i per a tota la societat: quan morirà el periòdic en format paper, per donar-li el lloc a l’imperi del digital?
Li dic a aquest periodista-exalumne que tindrem paper per anys, però que el canvi de model de comunicació és aquí i el seu editor s’ha d’adaptar a aquesta realitat i al futur que s’acosta. Com ell ho va fer l’any passat matriculant-se en el postgrau de Periodisme de Proximitat de la UAB i com ho fan tant d’altres amb la voluntat i l’obligatorietat d’adaptar-se i mirar endavant. Per exemple, en aquella lliçó vam parlar de política, de l’excés de política en els periòdics comarcals i locals.
Al lector li interessa una cosa que és molt difícil de fer per a un periodista, per això no es fa sempre: què significa el que proposa un polític, el que diu, fa o deixa de fer, per a la seva vida quotidiana. Què significa per a mi el pressupost municipal, comarcal o nacional? Això és el que cal transmetre, no els números bruts. Fer periodisme de proximitat és comparar aquestes dades i explicar a les persones com es veuran afectades. Això és política portada a l’interès de la gent. És la nova manera d’estar a prop del lector.
I la premsa local i comarcal –com els diaris– fa política per a polítics, en la majoria dels casos. El problema dels periodistes és que els seus principals interlocutors són les fonts i els mateixos periodistes, a Barcelona i lluny de Barcelona. I pitjor en un poble petit. Llavors escriuen per als seus col·legues, els polítics i les seves mares, esposes o ties. Ho fan per prestigi, i s’obliden del lector. Doncs ara, per a bé o per a mal, internet està trastocant una mica això, encara que no ho modifica substancialment. Ho està començant a canviar amb aquesta política que és mesurar el contingut per la quantitat de rebot que té. I augmenta els lectors i xucla els de paper.
Honestament, l’editor de premsa de proximitat no s’ha d’obsessionar en si el paper ven menys. La seva obsessió ha de ser guanyar lectors i potenciar la seva marca des de totes les plataformes que avui té al seu abast: a més del paper, el periòdic digital –amb les seves immenses possibilitats–, el vídeo, el so, les xarxes socials… a fer, en suma, comunicació. Tot aquell que fa un periòdic local i comarcal ha de fer-se seu el canvi, posar la directa amb les noves maneres de comunicar, i mantenir amb rigorositat el seu periòdic en paper sense acovardir-se, perquè si li agafa cangueli en veure que el compte d’explotació s’aprima, és quan hi ha la tendència a baixar la qualitat, que comporta gairebé sempre l’acomiadament de redactors. I aquí encara se’n perden més, de lectors, i la davallada serà més ràpida. La franja de lectors més nombrosa de la premsa comarcal està entre 45-60 anys. Quan aquests lectors es van morint, surten del circuit econòmic, no hi ha volta de full.
És una època de crisi, el que està naixent està prenent forma, i el que està morint s’està desintegrant. És un moment complicat en aquest sentit, però també és fenomenal, no ho creieu? Per a mi és motivador, m’agradaria ser vint anys més jove per seguir el procés de revolució i posterior assentament de la nova comunicació. Crec que per als professionals és un privilegi poder haver estat en les dues tecnologies: vaig néixer en el paper i em desenvolupo amb certa soltesa en el digital. Aquest privilegi se l’han de fer seu tots els editors de la “premsa de casa”, sense excepció, amatents a què la dinàmica d’internet trastoca la vella dinàmica: ara, el lector li diu al mitjà què vol llegir i veure i, si bé això sempre ha existit amb el ràting i els mesuraments, mai va tenir tanta rellevància com ara. És necessari prendre consciència de la importància d’“escoltar” el lector i obrir les finestres d’aire fresc de totes les xarxes socials.
Ara bé, retornant a l’e-mail de l’alumne de postgrau preocupat pel futur del paper, agafo l’opinió d’un gran periodista argentí, Roberto Guareschi, del diari Clarín, catedràtic de l’Acadèmia Nacional de Periodisme de la República d’Argentina. A la pregunta “morirà el diari en paper?”, Guareschi respon: “Sí, té els dies comptats. És una tecnologia costosa, maldestre, poc àgil, sense interactivitat. A més es planteja com ‘aquest és el diari, llegeix-lo així’, i a internet l’usuari té altres opcions. Ara, quan morirà? Un tipus que té avui 18 anys en tindrà 35 el 2031, poc més de quinze anys. Crec que per a aquest any, potser, aquest efecte cascada que està passant ara serà cada vegada més ràpid. Al paper li ha de quedar una mica menys de 20 anys. Fins i tot en termes de diners: si un diari en paper avui perd plata, aquesta pèrdua serà cada vegada més ràpida”.
Estic tan convençut que el paper va per a llarg, probablement en un model i prestacions diferents de les actuals, com que el camí del digital i la nova comunicació és imparable i imprescindible.
Doncs au, posem-nos a la feina.
Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.
