No hi ha dubte del paper de la premsa comarcal i local com a eina de cohesió social i territorial, però si el 2006 es considerava que el context era bo i fins i tot amb oportunitats de creixement importants, en un moment com l’actual, superats sis anys de crisi, de quina manera es pot aconseguir que la societat (més enllà dels lectors), els publicitaris i les administracions apostin, de forma prioritària, per aquests mitjans? La pregunta se’m fa via correu electrònic. És raonada i crec que es pot respondre en dos punts.

Primer, moltes coses hauran canviat a la sortida d’aquesta llarga i espectacular crisi i ja no tornaran a ser com abans. Ara bé, s’ha constatat que, afortunadament, les publicacions locals i comarcals –de proximitat– i les associacions que les aixopluguen han sabut fugir de la hipocondria, i mentre han treballat (i treballen) en el dia a dia no han deixat de mirar cap a l’horitzó, amb la qual cosa aquesta premsa ha pogut mantenir el seu espai i està adequant les seves dimensions en el paisatge comunicatiu dels propers anys.

És ben cert que a la brutal crisi que tenim al damunt si ha sumat la tendència iniciada amb el nou segle que ha portat a disminuir la inversió en mitjans convencionals de forma progressiva –però amb fermesa– i a considerar cada vegada amb més decisió el paper dels nous suports. Aquí, però, els editors locals no s’han deixat sorprendre perquè ells també han participat de la ‘revolució’. Aquest procés de reinvenció –de ‘revolució’– serà llarg, i de moment els mitjans convencionals en paper continuen enduent-se la part del lleó del total de la despesa publicitària, sobretot la publicitat purament local, autèntic suport de la immensa majoria de publicacions de proximitat.

Segon, l’editor de premsa comarca i local, ja sigui de pagament o gratuïta, ha d’apostar de manera més decidida pel canvi de model informatiu perquè el lector ja ho ha fet. I l’anunciant també ho està fent. No s’hi val a perdre el tren perquè el proper ja vindrà ple.

El futur del model d’informació de l’editor de premsa comarcal i local es basa avui en la tecnologia digital, i va cap a un model multicanal. En aquest nou escenari, la funció de l’editor serà gestionar serveis d’informació amb utilitat afegida per al lector a través de formats adequats per ser transferits pels diferents canals de comunicació. El lector imposa aquest canvi, però no agafa l’editor amb el peu canviat, per fortuna.

La tecnologia també ha obert noves oportunitats per als editors pel que fa a la distribució de la informació. Fórmules més senzilles, més ràpides, més flexibles per a la creació de formats i a un cost més econòmic. Aquesta crisi, malgrat tot, està essent un catalitzador del canvi del model de comunicació actual, basat en el format paper, cap al model basat en la pantalla, més ràpid, més àgil, més plural, més flexible i més econòmic, per al lector, per a l’editor i per als anunciants. Internet ha forçat l’editor de premsa comarcal i local a portar el periodisme “de proximitat” a la seva màxima expressió. Periodisme de carrer, periodisme de contacte amb la gent, informació especialitzada en l’entorn comarcal i local. La gent del carrer percep que té un mitjà informatiu local al seu servei i que el lector n’és partícip. Si ho sents teu, t’ho creus. I s’ho creuen.

Al meu entendre, i com anem veient al llarg d’aquest escrit, la crisi ha aportat als editors locals elements molt positius. S’evidencia que el model, amb crisi o sense, s’havia de redefinir, com també els de la premsa nacional i estatal. Ara bé, de manera intel·ligent, durant els primers anys d’aquesta recessió, l’editor de premsa de proximitat es va posar com a primer objectiu sobreviure; amb aquesta estratègia ha pogut mantenir l’equilibri d’explotació del negoci sense renunciar, naturalment, a incrementar els ingressos, ni a buscar una més gran rendibilitat en altres segments de clients i noves oportunitats de negoci. Amb tot, el model té per endavant molts anys de vida; a tot el món el periodisme local (altrament dit de proximitat) està en l’alça, fins i tot l’hiperlocal.

Tornant a la pregunta que ha motivat aquestes línies, sobre si la societat i les administracions mantindran o no el suport al editors locals, crec que l’editor ho va veure clar: o s’aliava amb internet i amb el periodisme de la gent o es veuria marginat i financerament sense recursos. La combinació de la informació en temps real, les xarxes socials, la banda ampla i la mobilitat és explosiva i assegura el suport de lectors i administracions. Certament, menysprear aquestes tecnologies i enfrontar-se a l’exercici professional del periodisme no deixa de ser ja poc més que un posat elitista o un refugi davant la por al desconegut. La realitat és que veiem com han crescut poc a poc els lectors que arriben a les notícies des d’espais que fa cinc anys ni existien (Twitter, per exemple, va néixer el març de 2006) i com els periodistes accedim també a móns vedats. I això amb crisi!

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.