D’una malaltia n’oblidem molts aspectes, però mai el moment en què ens han dit que la patim.
Una mala notícia en salut és qualsevol informació que afecta negativament les expectatives que té el pacient sobre ell i el seu futur, sigui una prova o un diagnòstic amb un pronòstic complicat. Quan la informació trenca abruptament el fil de la vida, sorgeixen les dificultats: dir-ho o no dir-ho? Fins a on? Qui ho ha de dir? Quan? Com? Comunicar la mala notícia pot fer més mal? Què volen saber els pacients? Com equilibrar la veritat i l’esperança? Es pot protegir el pacient de l’impacte emocional d’una informació dolenta? I als professionals, què els comporta comunicar una mala notícia?
Els pacients –i tots en som en algun moment– tenim dret a rebre informació veraç sobre la nostra salut sempre. I a poder decidir que les males notícies es facilitin també a la família o a alguna altra persona.
Fa anys que imparteixo formació en comunicació a professionals sanitaris en el MUGS (Màster Universitari en Gestió Sanitària) de la Universitat Internacional de Catalunya, dirigit pel Dr. Boi Ruiz. Dediquem sessions teòrico-pràctiques a comunicar males notícies, de manera que els professionals ho puguin fer amb seguretat i respecte. I és que molts metges n’han hagut d’aprendre per pur assaig i error, a partir de l’experiència pròpia, sense eines per donar respostes empàtiques al malestar dels pacients, ni per assumir els seus propis sentiments. Metges que han rebut una preparació orientada a sanar, poden enfrontar el deteriorament de la salut d’una persona o l’adveniment de la mort amb impotència, frustració i fins i tot culpa.
“Els pacients tenen dret a rebre informació veraç sobre la seva salut amb respecte i acompanyament. Els metges poden aprendre a donar les males notícies amb seguretat i empatia. La clau és la bona comunicació”
Però de donar les males notícies se’n pot aprendre. El protocol dels metges Robert Buckman i Walter F. Baile descriu molt bé els sis passos, amb la sigla EPICEE. E d’entorn; P de percepció; I d’invitació; C de comunicar; E d’empatia, i E d’estratègia. I un lloc tranquil, un temps suficient, un llenguatge planer i saber mirar als ulls. Comunicació verbal i no verbal. Fer preguntes per veure què vol saber el pacient, i sobretot escoltar amb les oïdes i el cor, atorgant espai als silencis. Els pacients poden no ‘entendre’ el que entenen; necessiten calma i acompanyament per assumir emocionalment la irrupció de la malaltia i adherir-se millor al tractament si s’escau, o a la gestió del temps que tinguin de vida amb les persones estimades.
La comunicació de la veritat es basa en el reconeixement dels valors de la veracitat i la llibertat, del respecte i la confiança. Les mentides, en salut també, són indignes i condemnen els pacients a la soledat.
Sílvia Cóppulo, periodista.
Article publicat al número de tardor 2024 de la revista Comunicació 21.
