Que la sentència absolutòria a Tamara Carrasco no tindria el tractament mediàtic que sí va tenir la seva absurda detenció, era d’esperar. Però que de les portades televisives i de diaris, com la de “Detenida una cabecilla de los CDR por actos terroristas”, s’hagi passat al silenci televisiu o al no res del paper, hauria d’apel·lar contundentment la professió periodística sobre el paper de col·laboradora activa practicat per un gruix importantíssim de mitjans escrits i audiovisuals amb seu a Madrid –i uns quants aquí– en un cas de manipulació mediàtica de manual. Caldria esperar algun pronunciament dels organismes que representen la professió a Espanya i a Catalunya, però crec que serà millor que ho fem ben asseguts, o directament ho deixem córrer, si tenim en compte els precedents.

Una sentència que contrasta, brutalment, amb la indecent actuació del jutge instructor de l’Audiència Nacional i la Fiscalia, que van utilitzar els informes policials com una mena de veritat revelada… com van fer bona part dels mitjans de comunicació espanyols. Una sentència que contrasta brutalment també pel que fa a l’idioma emprat en la seva acurada redacció. Dos contrastos que provoquen molta vergonya aliena.

Que es va construir un relat policial i judicial per poder col·locar, com fos, l’etiqueta de ‘terrorista’ al moviment independentista, és tot menys discutible. Alguns periodistes i analistes han descrit processos com aquest –o com la posterior Operació Judes – com una aplicació de la ‘plantilla basca’ al procés polític català. Una ‘plantilla’ que va ser dissenyada en un moment i uns circumstàncies que res tenen a veure amb la situació social i política de la Catalunya del segle XXI, sinó durant els anys de plom de la violència etarra: el Pla ZEN.

Un Pla que va implicar des del mateix Govern espanyol, els cossos policials, l’alta magistratura judicial… i els mitjans de comunicació que hi van participar, que transformaven els informes policials directament en portades per ‘informar’ i en editorials per ‘convèncer’. El periodisme deixava d’existir: es donava per bo, cert i indiscutible el text que arribava a les redaccions, i no es contrastava res amb ningú, no fos cas. El discurs del “tot és ETA” que va colpejar de forma tan dura l’esquerra abertzale s’ha volgut traslladar a un procés indiscutiblement pacífic com el català, peti qui peti.

En anteriors articles he tirat mà de la història per explicar que l’ús dels mitjans de comunicació com a peça clau de la propaganda de l’engany, impulsada des d’esferes de poder autoritàries o directament antidemocràtiques, no és pas nou. El mateix Pla ZEN va tenir ‘experts’ en la matèria, protagonistes de la repressió policial durant el franquisme que, com d’altres, només van haver de canviar d’uniforme durant la sacrosanta Transició i continuar al seu lloc de ‘treball’. Parlem dels responsables de l’antiga Brigada Político Social, la policia política del franquisme nascuda amb l’assessorament directe de la Gestapo. El mestratge deixa petjades duradores.

De fet, i no pas com a cap curiositat, l’únic atemptat que s’ha produït a Catalunya darrerament han estat els dos atacs amb material incendiari que ha rebut l’exterior de la seu d’Òmnium Cultural. Uns actes violents de la ultradreta espanyolista que no han aparegut pas en aquests mitjans, no fos cas.

Res, només un altre contrast entre la informació i la “propaganda de guerra”.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.