L’absolutisme no requereix retoladors XL

No. No tinc previst viatjar als Estats Units en els quatre anys vinents.

Sí. Tenia previst fer-ho coincidint amb la inauguració del Museum of Narrative Art de George Lucas a Los Angeles, recurrentment posposat.

Potser. Si d’aquí uns anys –posem per cas– em trobo en una garjola fosca i algú em recorda aquesta columna, voldrà dir que hi ha esperança i que el sistema repressiu encara li dona sentit a la dissidència i no haurem arribat encara al que s’albira: un groller i aclaparador enterrament de les més elementals formes i fons. Fins i tot en una (hipotètica) garjola repressiva hi ha nivells de brutícia.

Però aquest encara no és massa esperançador i ja és un adverbi inquietant: implica una espera davant un fet potencialment plausible. I arribar a aquest punt no deixa de ser un apropament (exagerat?) a la distòpia cinematogràfica. L’última temporada de The Handmaid’s Tale a HBO està batent rècords d’audiència. Que algunes acabin vestides de vermell forçós mai ha fet gens de gràcia.

Els murs de contenció estan caient, ho estem veient en directe. I la veritat periodística sembla irrellevant. Els ultres de MAGA es troben en coordenades diferents i el seu menyspreu absolut als mitjans de comunicació és un rebuig emocional (i irracional), no només un símptoma, un efecte o una conseqüència. L’analogia ho explica més nítidament: Daenerys Targaryen no ha vingut al món de Joc de Trons per aturar la roda, sinó per destruir-la.

Quin poder tenen els sistemes de verificació periodística? Els fets, les dades i les xifres objectives? Els escàndols o les pífies dels secretaris d’estat? La col·lusió d’interessos empresarials és tan barroera que s’ha fet immune a l’opinió pública. Ni pretenen amagar-ho. Fa un temps, una portada del Washington Post o del New York Times tenia el poder de fer caure un president. On és ara l’últim llibre de Woodward? Tot irrellevant. La Fox? Aviat també ho serà. Donald Trump necessita els mitjans, però només per manipular-los i fer-los servir per arribar a les grans audiències narcotitzades (com el Partit Demòcrata). Tot li és immune? Els bons del Tresor a deu anys sembla que no. Per ara.

Ni el rei Sol defineix Trump perquè Lluís XIV de França permetia que el seu gabinet treballés mentre ell reposava a Versalles amb una vida contemplativa i menjava dolces peres. Idea: i si Mar-a-Lago acaba sent el seu Versalles mentre algú a la Casa Blanca governa amb un mínim de seny? Però tampoc succeirà. Ell, que detesta viure a Washington en una casutxa blanca modesta, incòmoda, petita i provinciana, anhela governar el món i ser admirat i temut sense deixar de tocar els seus pals de golf.

El president nord-americà és omnipresent. Cruspint-se Marshall McLuhan, ell solet és el missatge i el mitjà. La Trump Tiví només s’apaga quan l’home dorm. I els seus somnífers diaris li fan un efecte temporal i breu, però quan es desperta tornem a la voràgine i a salivar diatribes i signar decrets. Quantes vegades es deu preguntar en el seu imaginari per què ha de signar res? L’absolutisme no requereix retoladors XL. Serà, doncs, aquest petit i fosc artefacte de destrucció massiva un símbol que encara no estem tan malament?

Being There és una excel·lent pel·lícula del 1979 on l’immens Peter Sellers interpreta un jardiner que sense proposar-ho arriba a ser president dels Estats Units, empès per l’estupidesa, l’estultícia i el fet de voler veure el que no és. Però Sellers no amaga en cap moment que és un simple i ingenu jardiner amb problemes cognitius i carències intel·lectuals, sense família, orfe i abandonat, que a la mort del seu amo es veu implicat en una seqüència imparable d’esdeveniments fortuïts on els seus (literals) comentaris sobre el temps i les flors són interpretats com a genials analogies polítiques i consells superbs sobre macroeconomia…

Trump reinventa la paraula idiota. Posar un idiota a la Casa Blanca no és res de nou, però que l’idiota es vulgui perpetuar i concentri el poder, sí. Fins i tot reinventa el mateix Calígula: guàrdia pretoriana? L’home somriu: “Ja me’ls vaig cruspir ahir al vespre”.

Pregunto a la meva fidel assistent d’IA, Matilde, què és per a ella una dictadura: “Representa un sistema de govern autocràtic, en què el poder es concentra en mans d’un únic líder o d’un grup reduït d’individus, que actuen amb restriccions mínimes o nul·les. I amb escassa tolerància cap al pluralisme polític o la llibertat de premsa”. I aleshores, Trump és un dictador? “No”, respon.

Sunzi va ser l’estrateg militar xinès que va escriure a L’art de la guerra: “Cada batalla es guanya abans de lluitar”.