L’any 2010, La Vanguardia portava a mans dels seus lectors i lectores una mica més de 200.000 exemplars en paper de mitjana cada dia, d’acord amb el control de l’OJD. L’any passat, afectat per la Covid-19 i els confinaments, no va arribar als 75.000 exemplars (el 63% menys en aquests onze anys). Les xifres d’El Periódico de Catalunya van evolucionar encara pitjor: de 125.000 exemplars de mitjana diària a menys de 37.000 (70% de caiguda).
Als diaris de Madrid amb distribució per a tot Espanya els va anar pitjor: El País va passar d’uns espectaculars 370.000 exemplars diaris en paper l’any 2010 a només 80.000 el darrer exercici (78% de caiguda). O sigui, molt poc per davant de La Vanguardia. En el mateix període, El Mundo va baixar dels 284.000 exemplars diaris a 53.000 (–81%) i l’ABC dels 250.000 a 57.000 (–77%).
Per contra, els diaris locals de Catalunya van tenir una reducció de circulació molt inferior (quasi cap supera el 50% de pèrdua de difusió entre 2010 i 2020), i destaca el fet que els dos diaris d’abast nacional amb edició només en català són els que van tenir uns resultats més bons. O menys dolents, si l’objectiu a proposar-se fos el de créixer.
El Punt Avui va accelerar la caiguda de difusió l’any passat fins al 16.000 exemplars en paper, després que el 2019 ja va notar la baixada per sota dels 20.000 exemplars. Unes xifres força raonables atesa la situació del sector aquí i arreu, i en concordança amb les explicacions extremadament lúcides sobre el futur de la premsa que feia Joan Vall i Clara, el seu propietari i responsable, el març de 2020 a Comunicació 21, pocs dies abans que es reconegués la pandèmia.
L’altre diari, l’Ara, presenta el millor balanç de la premsa d’abast nacional a Catalunya: es manté des de fa anys al voltant dels 14.000 exemplars en paper, sense caiguda de vendes, i cal afegir-hi les quasi 22.000 còpies digitals (rèpliques en PDF, per entendre’ns) descarregades diàriament pels subscriptors/es. En conjunt, atrapa la difusió d’El Periódico de Catalunya en el segon lloc de la premsa nacional d’informació general (de pas, cal dir que supera El Mundo en còpies digitals diàries).
Els editors necessiten seguir confiant en el model “industrial” de la premsa, la venda d’exemplars en paper o rèpliques digitals, perquè això i la publicitat que s’incorpora a les pàgines genera, tot i anar de baixa, encara més ingressos que el model de “serveis d’accés a la informació” al qual s’han d’anar reconvertint tard o d’hora, a través de webs i aplicacions autònomes, o espais en xarxes socials i agregadors de notícies. Fins i tot a The New York Times, amb tots els esforços que ha fet, li ha costat molt que els ingressos digitals superin els del paper (a finals de 2020).
El discurs que han generat els editors procedents del paper i alguns dels “grans” digitals, que per facturació i recursos humans contractats són encara molt petits comparats amb els del paper, és que segueixen encarnant l’essència del periodisme, que són indispensables socialment i políticament (sense ells la democràcia seria incompleta, per no dir que corre perill). I per això venen fent des de fa ben bé un parell d’anys campanyes per fer entendre als lectors i lectores que la informació és cara de produir i l’han de pagar.
S’ha acabat l’accés gratuït al servei d’informació via internet i cal fer-se subscriptor o, com a mínim, registrar-se per tal que l’editor conegui detalls de qui usa els seus serveis. Però deixen una part oberta o un nombre reduït d’accessos gratuïts per persona, per no perjudicar massa el màrqueting que venien fent amb els rànquings d’usuaris únics mensuals dels seus dominis digitals (una unitat de mesura grotesca, quan el que compta en tot cas és la mitjana diària i no mensual, o el nombre de visites o de pàgines vistes, o el temps total d’estada al seu domini).
Alhora, els editors de paper i digital de quasi tot arreu del món s’han conjurat per fer pagar a Facebook i Google una compensació econòmica perquè, a canvi de facilitar l’accés a les notícies –guany per als editors–, els gegants TIC amplien el temps i l’atenció que usuaris i usuàries els destinen, i això els genera uns recursos econòmics que no comparteixen amb els propietaris de la informació periodística. En aquest camp de batalla, els editors han rebut ja el suport de governs/parlaments com els d’Austràlia, França, Canadà i la pròpia Unió Europea, però és massa aviat per preveure com acabarà la pugna, després dels fiascos de meitats de la dècada de les polítiques d’Espanya i Alemanya al respecte amb les anomenades taxes Google.
Però la realitat és molt tossuda, i una temporada rere l’altra anem veient que, mentre es manté el seguiment dels serveis informatius i espais d’actualitat a la ràdio i la televisió a Catalunya –mitjans d’accés gratuït–, l’audiència dels serveis de premsa tradicional –de pagament– baixa. Per a la televisió, els més de 600.000 espectadors del Telenotícies vespre de mitjana diària es mantenen des de fa anys, i a la ràdio tenim les xifres estratosfèriques que les enquestes de l’EGM atorguen a RAC1 (745.000 oients al matí el primer trimestre de 2021) i les de Catalunya Ràdio, gens dolentes (405.000 oients). Al seu costat, l’EGM atorgava a La Vanguardia 416.000 lectors a Catalunya (472.000 en total), corroborant que manté el rol de primer diari al país tot i unes xifres a la baixa, com la resta dels d’abast nacional: El Periódico (218.000, el que més baixa), El Punt Avui (97.000) i Ara (74.000).
Per si no n’hi ha prou amb aquestes dades, les onades del baròmetre de l’opinió pública que fa el Centre d’Estudis de l’Opinió de la Generalitat les corroboren. L’any 2010 més del 60% de les persones enquestades deia que s’informava de política a través de la premsa, però a la tardor de 2020 ja només era el 32%, pràcticament com la ràdio, mentre la televisió l’usava el 74% de la gent.
En conclusió, entenc que els serveis d’informació d’accés gratuït (en ràdio, televisió, publicacions en paper i també a internet) mantenen intacta la capacitat d’interessar la població, mentre que els productes (paper) de pagament van perdent inexorablement rellevància en la societat.
Però se’m presenten dos dubtes. El primer, si el concepte “Periodisme com a servei” (Journalism as a Service, en l’original que usen als Estats Units per diferenciar de la venda de productes periodístics), de pagament, calarà entre les persones que han deixat de pagar pel paper. I el segon, si la població de menys de 40 anys, més acostumada a l’economia de la subscripció (a tot tipus de serveis, des de la música a les sèries fins al menjar a casa o els vehicles urbans), arribarà a acceptar que produir i organitzar la informació és car i és un servei que cal pagar. O seguirà preferint refiar-se de la intermediació de xarxes socials, buscadors i agregadors de notícies aliens a les empreses periodístiques que no permetin l’accés gratuït.
Joan Maria Corbella, professor del departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.
