L’antiperiodisme

No tots els oficis poden definir amb precisió els límits professionals del seu exercici. El de periodista és un dels que presenta un perfil més borrós. D’entrada no exigeix, ni tindria sentit que així fos, una formació determinada que n’acrediti la capacitació per al seu exercici. Cal sumar‐hi, de retruc, la profusió de gèneres part dels quals, com és el cas de l’opinió i l’anàlisi, no encaixen en allò que hom entén de manera natural com a periodisme. Afegim‐hi un codi deontològic que, per la pròpia naturalesa del periodisme, resulta moltes vegades insuficient per determinar amb certesa els exercicis de mala praxi quan aquesta es produeix.

Els propis col·legis professionals han incentivat també la confusió en barrejar la formació amb la professió, obrint les portes als professionals de la propaganda, la publicitat i les relacions públiques. La llista d’observacions en aquesta línia seria inacabable. Afegim‐hi, per la seva importància, els continguts promocionals presentats com si no ho fossin; exercici aquest al qual les empreses editores s’han lliurat sense cap recança en els últims anys.

Amb tot, aquestes qüestions no representen una dificultat insalvable. Mal que mal, el reconeixement de qui practica l’ofici de periodista sense trair‐lo, i per tant es guanya el dret a presentar‐se com a tal, segueix sent possible. És aquesta una qüestió fonamental, en tant que si s’evapora del tot la possibilitat de saber qui és i qui no és periodista, amb independència de com es presenti l’individu en qüestió, és tota la professió la que acabarà per anar‐se’n per l’aigüera.

Tot l’anterior és, fet i fet, morralla. Però hi ha qüestions més serioses que sí representen una amenaça per a la professió, fins al punt que és fàcil advertir‐ne un risc de substitució a mitjà i llarg termini. Ens referim a l’activisme disfressat de periodisme. Un activisme que té moltes variants, algunes més agressives que d’altres, però que com en un sistema d’afluents van a morir totes al mateix riu: la destrucció del periodisme.

Un aclariment de partida. L’activisme no és periodisme. El primer malda per transformar el món, el segon per explicar‐lo. Tot i que la contaminació entre ambdues activitats resulta inevitable, afirmem que a partir d’un punt és possible establir una ratlla divisòria entre ambdues activitats basant‐nos en el pes que cadascú atorga a una cosa o l’altra. En aquest sentit, caldrà matisar que l’activisme natural, gairebé involuntari, exercit a través d’un punt de vista compromès amb l’aspiració de veritat, la presentació de diferents punts de vista i el respecte pels fets coneguts, no és cap amenaça. Sí ho és, en canvi, l’aprofitament de la narrativa i la tècnica periodística per fer únicament activisme, per ben intencionada que se suposi la causa a la qual cadascú està adherit.

L’activisme que resulta destructor per al periodisme es pot exercir amb igual perjudici, bé a través del mitjà‐empresa, bé a través dels individus‐periodistes. D’igual manera, es pot exercir de manera explícita sense amagar‐se’n– o dissimulant‐ho sota una aparença de mitjà o periodista rigorós. Aquí no queda del tot clar què resulta més perjudicial, però sí que ambdues formes són deshonestes, encara que una en tregui pit i l’altra, avergonyida, procuri emmascarar‐ho.

“L’activisme no és periodisme. El primer malda per transformar el món, el segon per explicar-lo. Tot i que la contaminació entre ambdues activitats resulta inevitable”

Per no marejar més la perdiu, anem aterrant a qüestions concretes. D’un temps ençà ha proliferat un tipus de mitjà i periodista que es dedica a assetjar fonts i companys de professió. Fan bandera del descrèdit dels mitjans tradicionals en favor d’una nova era de la llibertat d’expressió que només ells exemplifiquen.

Són, per aquest ordre, grollers, ignorants i perillosos. També acostumen a ser llestos, tot i que la seva intel·ligència estigui al servei del mal. Als Estats Units tenen ja el suport de l’administració trumpista, que els ha triat com a canal de propaganda més efectiva. A Espanya es mouen pel Congrés sense cap respecte ni per res ni per ningú. També a Catalunya se’n compten uns quants.

Però més enllà de plànyer‐nos per la seva proliferació com els bolets de tardor, interessa determinar per quin motiu personatges i empreses d’aquesta mena han pogut desenvolupar‐se de manera exitosa fins al punt de resultar, en molts casos, més creïbles per a molts ciutadans que els mitjans de tarannà tradicional i els periodistes més compromesos amb les fórmules clàssiques d’exercici de la professió.

És comú explicar l’auge de les opcions polítiques de tarannà ultra per l’abandonament dels partits més tradicionals dels assumptes que més malestar vital provoquen entre la ciutadania. La immigració, la seguretat ciutadana, el deteriorament de les classes mitjanes, les externalitats negatives de la globalització, per posar alguns exemples, han estat qüestions que la política sistèmica –d’accent progressista o conservador– s’ha negat a abordar amb un llenguatge clar i des de totes les arestes, algunes molt desagradables, que plantegen aquestes qüestions.

No ha estat fins a la irrupció de formacions ultres que els partits han pres nota de la necessitat d’actuar d’una altra manera i, si més no, prendre’s seriosament qüestions on hi havia una gran divergència entre el discurs polític i la conversa ciutadana.

Doncs bé, i si resultés que això mateix també ha passat amb el periodisme? Podria ser que els periodistes estiguem davant del mateix mal que la política i per les mateixes causes? Només és una pregunta. Però és la pregunta clau per saber si hem de rectificar alguna cosa abans que l’antiperiodisme ens passi per sobre del tot.