La mida d’un país pot inferir-se mesurant l’estona i energia que es dedica fronteres endins a debatre i discutir sobre la poca cosa. Com més menut, més debats de campanar i conclusions de morralleta. No sent discutible que Catalunya és xicoteta, és evident que a nosaltres això d’engrandir les coses minúscules ens ha de fer perdre l’oremus. Encara que podria ben bé no ser així, i que la fília per la miserieta només fos cosa de gremis petits però molt vistosos. Posem per cas el dels periodistes.

El consell professional de Catalunya Ràdio ha posat el crit al cel per un editorial desafortunat de la nova conductora del programa estrella de la cadena. Laura Rosel va voler deixar clar que les declaracions del superstar de l’epidemiologia, Oriol Mitjà, al programa de TV3 Planta baixa, eren desafortunades i va aprofitar el seu davantal per clavar-li una bona batzegada.

El científic havia dit que, en la lluita contra la pandèmia, al capdavant de les institucions públiques hi havia una colla d’inútils i que això havia costat vides. Mitjà, que és un autoreferenciat que no veu més enllà de la punta de les seves ego-sabates, té tot el dret a dir el que li roti, només faltaria.

Però els altres, Laura Rosel inclosa, també tenen el mateix dret a retratar-lo si, pel que sigui, arriben a la conclusió que allò que ha dit és mereixedor de comentari i no pas afalagador. Anar a la televisió, com Jesucrist al temple per fer-ne fora els comerciants, acusant els responsables de Salut i del Govern d’haver mort persones per incompetents, que és el que va fer l’Oriol Mitjà, mereixia que algú hi digués alguna cosa. I la Laura Rosel ho va fer.

Només que es va equivocar, certament, en les paraules que va triar per fer-ho. Perquè lluny d’insistir en la poca solidesa del que havia dit Oriol Mitjà, en la impossibilitat de provar-ho, en les mostres que ja ha donat el personatge de considerar-se el centre i mesura de totes les coses o, senzillament, contrastant les seves afirmacions amb les dels seus companys de professió, el que va fer Rosel és afirmar que “ara no toca” dir aquestes coses.

Doncs sí, va ser una pifiada. Primer, perquè la llibertat d’expressió sempre toca, encara que sigui per dir bestieses com les que va regalar l’Oriol Mitjà al Planta baixa. I segon, perquè l’argument fet servir, “ara no toca”, apuntala la percepció que, lluny de fer les funcions pròpies d’un mitjà de comunicació, a Catalunya Ràdio estan per defensar els interessos del Govern.

Que el comitè professional se sentís impel·lit a actuar és perfectament comprensible. El que no ho és tant és que, de totes les opcions que tenia, utilitzés la que més escarni suposava per a la Laura Rosel: un comunicat. El comunicat és cosa gruixuda perquè s’adreça més enllà de la pròpia organització, engrandeix el fet i, sobretot, assenyala públicament acusant de mala praxi professional algú amb nom i cognoms i amb una honorabilitat professional a defensar.

D’oportunitats per fer comunicats d’aquestes característiques n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà cada dos per tres i, en canvi, és inusual tanta vehemència en la resposta. La iaia sempre deia que malpensa i encertaràs. Així que ben bé podria ser que el comunicat fos en realitat una puntada al cul de Saül Gordillo, director de l’emissora. Però llavors coincidirem en què no és just utilitzar el cul d’altri perquè se’n senti un tercer. O podríem també pensar que s’han atrevit amb la Laura Rosel perquè senzillament acaba d’arribar, no té colla dins de la casa, i pel comitè en qüestió encara és una estranya amb qui no cal mesurar-se perquè els lligams d’empatia no són prou sòlids. El que donem per confirmat és que, amb altres perfils, no haurien gosat anar tan lluny a la primera de canvi.

Sigui com sigui, el cert és que la feina dels qui es posen davant la càmera i del micròfon la podem fiscalitzar cada dia. La dels comitès professionals dels nostres mitjans públics és més difícil de seguir i avaluar, tot i que la suposem d’entrada absolutament immaculada. Però no deixa de sorprendre, i és difícil d’entendre, que de vegades corrin tant i d’altres tan poquet. Rosel va equivocar-se. Però hi havia mil maneres de fer-li notar sense encendre-li una foguera sota els peus. No ho mereixia. Desacreditar un home que acusa el Govern de matar gent sense anar a la Fiscalia a denunciar-ho és una obligació que Rosel va complir perfectíssimament. Només va equivocar-se d’argument. I si algú li pregunta de seguida es convencerà que sense voler-ho. Sobraven tants escarafalls i ha faltat camaraderia. No per tapar la falta, només per corregir-la en la mesura que mereixia i que, per descomptat, no incloïa un comunicat.

Josep Martí Blanch, periodista.