Estanis Alcover 23Quantes vegades s’ha posat damunt la taula la necessitat que la premsa entri a l’escola, sobre tot la premsa de proximitat, aquella que els alumnes veuen a casa i saben que explica coses properes i dóna notícies dels veïns i de les coses que fan els veïns?

Recordo quan jo, personalment, vaig portar un projecte amb aquest contingut a la reunió de junta de l’ACPC, i més endavant en una reunió amb l’associació d’editors de diaris de Catalunya, i poc més tard al conseller Joan Manuel Tresserras, al Carles Mundó, i després a la Cristina Coll, a l’Enric Marín i a l’Albert Sáez, fins al Departament d’Educació i el de Presidència… El projecte recollia el model de treball de La Premsa a l’Escola de l’Associació Mundial de Periòdics, que amb enorme èxit es desenvolupa des dels Països Nòrdics fins als Estats Units, l’Argentina, Canadà, la India, etc., des de fa uns 30 anys.

El nom del programa mundial és El Periòdic a l’Educació (NIE-Newspapers in Education) i està consolidat en els països democràtics de tot el món. A més de l’ús del periòdic com a recurs didàctic, aquest programa ha resultat especialment valuós per ajudar els nens a aprendre sobre la importància de la participació en la vida democràtica.

Usant la premsa, els professors poden ensenyar els joves sobre drets humans, diversitat, el procés democràtic i el pensament crític sobre el contingut dels periòdics que estan llegint, així com desenvolupar competències bàsiques en llengua, matemàtiques, història i geografia.

Les últimes investigacions realitzades per WAN sobre els programes NIE, que es desenvolupen en més de 60 estats, indiquen que “els nens que estudien el procés democràtic a través dels periòdics demostren una actitud molt favorable cap als valors democràtics consolidats, major tolerància i acceptació de la diversitat, més interès i participació en activitats polítiques”.

Després d’un llarguíssim i veritable viacrucis, el premi final era a tocar de la mà. Presidència donava el vistiplau al projecte i es passava al Departament d’Ensenyament. Només calia donar-li òptica catalana al model, basat en tres potes: alumnes, mestres i pares. Aquí ja estem ficats en la crisi aquesta que ha servit d’excusa per a tot i, ve-t’ho aquí, tot parat. Quieto parao, que diuen per la pell de brau.

Ara que potser fins i tot sortirem de la crisi aquesta que ha ofegat un model de mitjans i ha destruït l’economia de les editores, tornem a posar damunt la taula les prioritats a les quals caldrà fer front. Entre les primeres, revertir, si fos possible, la baixada de vendes de la premsa de paper i donar suport a l’audiència del conjunt de periòdics de proximitat, que va millorant tant en el paper gratuït com, per descomptat, amb els diaris digitals.

Crec que hem de fer arribar als mestres que la formació d’avantguarda que requereix la mainada ha de ser rica en eines i llenguatges multimèdia, ja des de ben petitons, a la qual s’afegeix una formació adequada als docents, imprescindible per conèixer i desenvolupar-se en el món de la comunicació des de la visió de l’alumnat. Aquesta formació –com explicava més amunt– permetria al triangle professors-alumnes-pares enfrontar-se amb garanties als reptes que avui planteja el món de la comunicació i, especialment, el del periodisme local.

Recordo quan Joan Manel Tresserras reconeixia, a la vista dels documents de la WAN, que cal presentar la premsa als alumnes perquè després sàpiguen analitzar el periòdic, factor vital d’aprenentatge, perquè el periòdic donarà als alumnes la possibilitat d’expressar-se. I estàvem d’acord en el fet que les accions que influeixen positivament en la motivació cap a l’aprenentatge són aquelles en què el mateix alumne intervé personalment, escrivint o dibuixant el que passa al seu voltant o sent el protagonista real de la mateixa activitat. Això tan senzill és pot fer amb alumnes de curta edat!

L’alumne ha d’arribar a prendre consciència què significa veure escrit en lletres impreses el que ha redactat. El periòdic local és per això un element de vital importància, ja que resumeix tot el que es pot donar en l’entorn vital dels alumnes –i també dels professors– i reflecteix al mateix temps opinions, criteris o crítiques que d’una altra manera els serien difícil, si no impossible, de veure-les enlloc.

Ens preguntem com poden els nens i nenes prendre contacte personal amb el periòdic “de casa”, i la resposta és ben fàcil: manipulant-lo. Els alumnes han de prendre, cada un d’ells, contacte personal amb la premsa escrita. Per això és important que la “vegin” sovint i es familiaritzin amb ella, manejant-la a l’aula. I els més menuts? Doncs poden començar a “tocar” el paper premsa, per exemple, confeccionant barrets de napoleó amb els fulls d’un periòdic local endarrerit. Després, ja més grandets, serà convenient dirigir els alumnes en la recerca d’elements que els resultin significatius i interessants de quelcom ben proper.

Entenc que posar l’alumne en comunicació amb la premsa de proximitat és fàcil. Només cal portar multitud de periòdics de la comarca a l’aula, repartir-los i fer que els obrin i passin full per full. Al principi se’ls cauen de les mans o es fixen en el més cridaner. No importa, perquè alguna cosa hi haurà que els interessi més i a això cal dirigir-los. Hem de fer-ne focus d’interès.

El paper dels mestres és aquí fonamental, ja que pressuposa un ampli coneixement dels interessos i motivacions de cada alumne per tal d’encaminar-los cap al que els pot cridar més l’atenció. Cal tenir en compte que cada persona té interessos diferents i la seva motivació pot arribar a ser radicalment diferent de la dels altres del seu grup. Per a un l’important serà la notícia del seu barri, per una altra els esports, els successos o qualsevol situació diversa. Sempre “de casa”, informació ben propera.

En el seu moment –era l’any 2008– vaig dirigir un escrit a la directora general d’Innovació i Cooperació amb els Mitjans de Comunicació, Cristina Coll. Entre altres coses, li deia: “És convenient destacar la importància que té per als alumnes més petits aconseguir un nivell òptim de comprensió lectora del periòdic, no importa tant la velocitat sinó més aviat el domini de la tècnica en relació amb la mateixa comprensió de les dades que la notícia, la crònica o el reportatge li proporcionen. Per a nens grans, adolescents o joves i adults aquesta comprensió lectora es traduirà en la consecució del sentit crític, l’aprenentatge de la capacitat de judici i de la relació amb la seva pròpia responsabilitat en l’aprenentatge. I això ens fa molta falta, senyora Coll”.

Fa una eternitat que les empreses periodístiques, sobretot les comarcals i locals, pensen amb apropar-se al sector educatiu cercant una millora en la formació de lectors, elevar la qualitat de l’educació i, de manera singular, crear nous lectors de premsa de cara al futur immediat. Potser torna el moment de replantejar el projecte de llegir i aprendre amb periòdics, amb paper i a les pantalles. És irrebatible que la premsa de proximitat ha d’entrar a les aules.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.