En aquesta setmana que finalitzem, a Barcelona l’educació mediàtica de nens i joves ha estat protagonista per partida doble. Per una banda, AulaMèdia ha celebrat les seves 12enes Jornades d’Educació en Comunicació, Mirar, pensar… actuar!, amb una nodrida assistència de professors i educadors que durant quatre dies han participat en tot un seguit de taules rodones, conferències i tallers. I la segona ha estat la presentació per part del CAC de la Plataforma per a l’Educació Mediàtica que, de moment, aplegarà més d’una quarantena d’entitats i associacions, i que suposa una nova iniciativa de la nostra autoritat audiovisual, després de la posada en marxa del programa EduCAC per a les escoles.

Només des d’una negativa suma de desinteressos, resistències endogàmiques estèrils i manca de voluntat institucional es pot explicar com, després de tants anys d’aprovació de les lleis d’educació i del cinema, continuïn sense aplicar-se llurs articles sobre educació audiovisual. Uns articles –fins i tot capítols legislatius sencers!– que van ser incorporats durant la tramitació parlamentària gràcies, en bona part, als posicionaments públics i gestions de tota mena que van fer experts i entitats del món cinematogràfic i audiovisual. El conseller del CAC Salvador Alsius ha definit –amb una innegable diplomàcia expressiva– el problema que fa temps que arrosseguem. “Les autoritats educatives d’aquest país mostren un cert interès per l’educació mediàtica, però no han acabat de jugar fort i s’han centrat més en ensenyar com funcionen els estris de la digitalització però sense arribar a impulsar un veritable esperit crític”.

En altres articles anteriors ja he recordat els anys que portem d’endarreriment amb països veïns pel que fa a què l’educació mediàtica encara no formi part del nostre sistema educatiu, tant a les aules com a les activitats extraescolars estructurals. A més dels programes i organitzacions esmentats a l’inici, i de la també llarga i excel·lent tasca d’entitats com A Bao A Qu o Drac Màgic, no ens ha d’estranyar que aquest buit institucional es faci palès en trobades internacionals. A la conferència central de la setmana europea de l’educació mediàtica, celebrada el passat mes de març a Brussel·les, hi va haver intervencions d’experts i responsables francesos, italians, belgues, alemanys, britànics, suecs… i cap català (i per descomptat cap espanyol).

Un apunt final: com advertia fa pocs dies el reportatge Llenguaferits del 30 minuts, la presència i consum de continguts digitals de i per a joves en català és a hores d’ara “residual”. Per això, seria un error imperdonable que qualsevol decisió respecte a la incorporació de l’educació mediàtica/audiovisual als currículums escolars no inclogués una clara i decidida promoció del consum –i creació!– de continguts audiovisuals en llengua catalana, pensant en totes i cadascuna de les finestres i plataformes de difusió. Suposadament, ho fem de fa molts anys amb els llibres amb un cert èxit, no? Precisament, en una de les taules rodones de les jornades d’AulaMèdia va sortir aquest problema.

La setmana vinent ja parlarem de com estem a punt de perdre una oportunitat estratègica amb la nova Directiva europea sobre serveis de comunicació audiovisuals.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.