En només 72 hores s’han assassinat quatre dones a l’Estat espanyol: una a Vigo, una a Palència, una a Múrcia i una a Bizkaia. Tots quatre crims han estat comesos –encara presumptament– per homes que eren les parelles o exparelles de les víctimes. Per desgràcia, cap diari ha considerat que una notícia com aquesta (quatre assassinats en 72 hores!) mereixés un lloc a la seva portada i la informació ha aparegut fragmentada, en format de breu o com a simple succés.

Per si això fos poc, a més de rebaixar la notícia a la categoria de ‘noticieta’ i relegar-la a una part discreta de l’actualitat, les redaccions han tornat a parlar de dones que “són trobades mortes” o que “moren a mans” dels seus companys. Com sempre, les notícies sobre la violència masclista, ja de per si pobres i amb poc espai, han fet servir fórmules descafeïnades i construccions passives per referir-se als fets i diluir la condició criminal dels homes que han matat les dones que ja no hi són.

Als mitjans de comunicació encara costa trobar titulars on es parli d’assassinats masclistes i dones assassinades, en lloc de dones que, ai las!, tot d’una apareixen mortes en un pis o als carrers d’una ciutat. Un cop més, doncs, toca exigir als mitjans l’ús d’un llenguatge que no enganyi ni intenti camuflar una xacra que és real. Perquè no és el mateix dir que quatre homes han assassinat quatre dones en 72 hores, que anar publicant, ara aquí i ara allà, que “el cos d’una dona ha aparegut sense vida a Bizkaia”, que a Palència se n’ha trobat un altre, i a Vigo hi ha hagut un “crim passional”.

“No ens morim, ens maten”, diu un dels molts lemes que corren per les xarxes socials per denunciar el feminicidi i el tractament de cotó fluix que en fan els mitjans. I és que, com a periodistes, mai no hauríem de tractar aquests assassinats com a casos aïllats o particulars, perquè no ho són: estan connectats –per incòmode que ens resulti– dins d’una estructura i uns patrons que es repeteixen de manera gairebé sistemàtica per uns engranatges que funcionen amb precisió.

Simplificar aquesta realitat i maquillar-la d’expressions buides que eludeixen la responsabilitat de qui assassina ens fa, tinguem-ho clar, còmplices d’una societat que enlloc de plantar cara a la violència masclista prefereix mirar cap a una altra banda i no dir les coses pel seu nom.

Berta Florés. Periodista.

Article publicat al blog La vida és una broma.