Les plataformes d’intercanvi de vídeos no són mers contenidors de continguts pujats per terceres persones, sinó que s’han de considerar actores de ple dret de l’ecosistema audiovisual. No només per la magnitud del cabal de continguts que maneguen ‒4.000 milions de visualitzacions cada dia‒, sinó pel canvi en les pautes de consum de les persones usuàries, especialment dels infants i els joves.

Així, doncs, YouTube, Vimeo o Dailymotion no són només empreses de suport tecnològic, sense cap tipus de decisió sobre què es puja i què no, sinó que tenen una sèrie de responsabilitats socials. Les noves responsabilitats són les que estableix la Directiva de serveis de comunicació audiovisual, aprovada el novembre de 2018 i pendent de transposició al nostre ordenament jurídic.

La responsabilitat més destacada de les plataformes fa referència a la protecció dels menors davant els continguts que puguin perjudicar el seu desenvolupament físic, mental o moral. També han de protegir tots el ciutadans davant els continguts que incitin a la violència o a l’odi envers un grup de persones.

La implementació d’aquestes obligacions passarà per la via de la coregulació, per bé que considero que les autoritats independents de regulació han de jugar un paper cabdal en l’elaboració i valoració dels codis de conducta i, en general, en la garantia de l’aplicació efectiva d’aquestes mesures.

El CAC va començar a analitzar continguts de la xarxa el 2016 i fins ara ha elaborat 15 informes sobre temes com ara la pornografia infantil, l’anorèxia o l’homofòbia, entre d’altres.

Una altra obligació que estableix la Directiva, en aquest cas per als serveis sota demanda, com ara Netflix, és la promoció i difusió d’obres audiovisuals europees. La Directiva estableix, per primer cop, que els serveis de vídeo sota demanda hagin de reservar com a mínim el 30% dels seus catàlegs a obres audiovisuals europees.

De la mateixa manera que aquesta iniciativa respon a la necessitat de promoure l’obra europea, cal preveure mesures que fomentin els continguts catalans i en català en els serveis sota demanda, especialment si tenim en compte que actualment l’oferta en català és gairebé inexistent.

Una altra via per fomentar les obres catalanes i en català passa per la possibilitat que els prestadors no lineals contribueixin financerament a la promoció d’obres europees.

Entenem que recau en el legislador considerar la incorporació d’aquesta mesura financera. Des del Consell considerem que s’hauria d’incloure per equiparar aquesta contribució amb la que ja realitzen els serveis de televisió lineals.

Un altre dels nous aspectes que incorpora la Directiva és la integració de l’educació mediàtica –media literacy–en el cos normatiu, tot reconeixent com n’és d’important per tal que la ciutadania sigui capaç de tenir una visió crítica (critical thinking) dels continguts audiovisuals. En aquest sentit, els prestadors, tant públics com privats, així com les plataformes d’intercanvi de vídeos, han d’incorporar en la programació eines i instruments d’educació mediàtica.

Finalment, la Directiva introdueix el requeriment legal que existeixin reguladors audiovisuals i proposa mesures perquè se’ls garanteixi la independència. Actualment, considero que cal promoure de manera més intensa la cooperació entre autoritats, i aquí és on pren importància l’European Regulators Group for Audiovisual Media Services (ERGA), una institució comunitària on es debaten qüestions de gran rellevància per als ciutadans de Catalunya i en la qual el CAC hauria de estar present.

Roger Loppacher, president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram