Un acudit jueu per començar: Abraham naufraga i acaba sol com un mussol en una illa deserta. Anys després, abandonada tota esperança de tornar a la civilització, és rescatat per un vaixell. Però abans d’abandonar definitivament l’illot, Abraham s’encaparra en voler ensenyar al capità que l’ha de salvar de l’isolament les construccions que ha fet durant tots els anys que ha viscut allunyat de la civilització i com a únic habitant de l’illa: casa seva i tres sinagogues. El capità, sorprès, i sense deixar de lloar les virtuts d’Abraham, no pot estalviar-se una pregunta:
—Vostè ha demostrat que és molt hàbil i molt treballador. Ara bé, permeti’m una pregunta: per què ha construït tres sinagogues si a l’illa només estava vostè?
—Molt fàcil —contesta Abraham—. La primera és la meva, i és a la que vaig habitualment. La segona és per quan m’enfadava amb com es feien les coses a la primera. I la tercera la vaig fer per no posar-hi mai els peus encara que em matessin.
La història recent de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC) i l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) és la versió nostrada de l’Abraham de l’acudit. El projecte fallit de creació d’una federació per part de totes tres entitats demostra fins a quin punt entre els editors de casa nostra hi predomina la mateixa psicologia que en el nàufrag que construeix tres sinagogues en una illa deserta, desafiant la lògica del sentit comú.
En favor de l’honestedat he de dir que aquestes línies no estan escrites des de la neutralitat. Vaig ser secretari de Comunicació del Govern de gener del 2011 a gener del 2016 i vaig intentar que totes tres entitats sumessin esforços, convençut que era la millor manera que tenien per guanyar força, protagonisme i influència.
Hi havia en aquells moments també una explicació menys romàntica per incentivar que de tres sinagogues passéssim a una de sola: el pressupost de la Secretaria havia sofert una disminució superior al 70% respecte al 2010 i la manta per donar cobertura a totes les necessitats era, no curta, si no curtíssima.
Amb tot, el plantejament sincer era que els mitjans necessitaven una veu forta, capaç de convertir-se en un lobby efectiu que pogués interactuar amb l’administració –el seu mantenidor econòmic– amb una veu única. Una sola veu, però molt forta, que permetés vehicular demandes i exigències del sector en el seu conjunt, superant les particularitats –que hi eren i hi són– de cada tipologia d’editor i producte.
Formalment la Federació, amb el vistiplau de les tres entitats que n’havien de formar part, va veure la llum el mes de juny del 2014. Però el part va ser possible només perquè el Govern va decidir utilitzar els fòrceps per fer néixer la criatura.
El naixement va ser difícil, la salut del nouvingut precària i l’estima dels que havien de ser els seus progenitors escassa. Amb aquestes circumstàncies era difícil que el nouvingut anés endavant i creixés fort i saludable. Amb feines i treballs, i sense haver sortit mai de la UVI de neonatals, el projecte quedava en un no-res definitiu quan l’AMIC va decidir abandonar-lo el 2017 després de constatar que, en realitat, no era més que una fórmula perquè cada associació seguís fent camí per separat, encara que intentés dissimular-ho a l’aixopluc d’un paraigües que actuava com a coartada d’una unitat que mai va existir.
Amb les conseqüències que per al sector dels mitjans està tenint la pandèmia originada per la Covid-19 hem pogut llegir un comunicat de la Federació, que ara integren només l’APPEC i l’ACPC, i un altre de l’AMIC, dient coses semblants. Ambdós posicionaments es resumeixen en una exigència al Govern perquè llenci salvavides d’urgència al sector per ajudar-lo a fer front a una situació tan complicada com la que ja s’ha fet evident i que, probablement, encara esdevindrà més difícil en els propers mesos. La majoria de propostes detallades en ambdós comunicats tenen sentit i, en la mesura del possible, les administracions farien bé d’atendre-les.
Amb tot, un cop més els mitjans hauran de fer front a una situació d’estrès amb veus debilitades per la seva incapacitat de trobar, des de l’associacionisme, la manera d’actuar de manera unitària i treballar tots a una per fer realitat projectes i reformes necessàries que haurien de fer-se escoltar amb una sola veu.
Perquè, sent veritat les particularitats de cadascú –revistes, diaris comarcals, digitals, gratuïts i tot el que cap en el calaix de l’edició de continguts informatius– no ho és menys que el país és prou petit, els recursos tan escassos i les necessitats tan grans, que només des d’una perspectiva conjunta i d’interès general poden fer-se plantejaments que realment siguin mereixedors de ser qualificats d’estratègics per al sector.
Quan es va impulsar el projecte de la Federació que havia d’agrupar les tres entitats aquestes van triar majoritàriament el camí de “fer veure”. Es tractava de construir una Federació que aparentment ho fos, però que a la pràctica només servís perquè cada entitat seguís actuant de manera individual i conservés el seu espai d’influència limitat i els seus projectes particularíssims a resguard. També es va tractar amb cert menyspreu l’AMIC, com si fos un nouvingut de darrera hora, un cosí llunyà que seu a taula gairebé perquè li fem un favor, malgrat ser ja en aquells moments l’entitat amb un pols més sòlid de les tres, un creixement en mitjans i lectors més destacat, i una visió estratègica de la unitat més clara. Però de la de veritat, no de la fingida.
Paradoxalment fou l’AMIC qui trencà la baralla i ho va fer amb arguments que eren certs: la Federació era només una façana i no hi havia cap voluntat de parlar amb una sola veu i centrar-se en projectes estratègics de llarg abast, que fossin d’interès per a tots els editors independentment de quina fos la tipologia del seu mitjà.
És on som encara, ara acompanyats del coronavirus. Els editors són gent de pedra picada i se’n sortiran. Però el dia que s’entengui que als esforços individuals se n’hi poden afegir de col·lectius, encara se’n sortiran millor. Abraham, el nàufrag, va voler fer tres sinagogues per a ell. Si la seva peripècia s’explica com un acudit, faríem bé de prendre’ns seriosament les nostres.
Josep Martí Blanch, periodista.
