La Generalitat ha recuperat de nou les subvencions a mitjans de comunicació a través de la línia coneguda com a “projectes” que ha convocat el Departament de la Presidència. Aquesta línia va ser eliminada l’any 2013. Aquell exercici només van quedar en peu les subvencions conegudes com a “estructurals” per a la promoció del català. La diferència principal entre ambdues línies de subvencions, més enllà de la justificació teòrica que acompanya la seva convocatòria, és que en les subvencions estructurals el Govern no té marge de discrecionalitat política a l’hora d’atorgar-les, mentre que les altres, les de projectes, li proporcionen al responsable polític una àmplia capacitat de decidir qui sí i qui no és mereixedor de rebre aquests diners.

Per honestedat amb el lector cal apuntar que, el 2013, quan es va prendre la decisió d’eliminar les subvencions a projectes, servidor era secretari de Comunicació del Govern i, per tant, aquella decisió fou meva: jo la vaig defensar i argumentar-ne els motius. I no és cert que fos una decisió derivada només de la insuficiència pressupostària i ofec financer de la Generalitat en aquells anys. La decisió fou presa amb la convicció –encertada o equivocada, això és una altra qüestió sobre la qual cadascú tindrà el seu posicionament– que era la que més convenia des del punt de vista del bon govern. Eliminar la discrecionalitat en el tracte econòmic amb els mitjans i apostar únicament per les subvencions on tots els actors del mercat juguen amb les mateixes regles. Sí que és cert que la conjuntura econòmica desastrosa va fer que aquesta decisió fos més fàcil de prendre. Probablement, amb les arques públiques en una situació de normalitat, les pressions per mantenir-les –des de dins del mateix Govern i també des de fora– haurien fet impossible esborrar-les del mapa.

Fet aquest petit viatge al passat, cal insistir des del 2022 en el mateix que valia per al 2013. Qualsevol línia de subvencions que situa les bases en el terreny de la regalia governamental –tu sí, tu no, tu potser– és una mala notícia i no ajuda a fer que les relacions entre el poder públic i els actors que operen en els mitjans de comunicació siguin les que més convenen a l’interès general. La discrecionalitat, a la qual tot governant aspira, per descomptat, és convenient en molts assumptes, però no pas a l’hora de canalitzar ajuts a mitjans de comunicació. Des dels mitjans, perjudicats o afavorits quan arribi l’hora, és normal que ningú no en digui res. Al cap i a la fi, el perjudicat d’enguany pot ser el beneficiari de l’any proper. I tot ingrés, en les actuals circumstàncies, resulta més benvingut que mai. Una línia de subvencions convocada és sempre, al capdavall, una possibilitat de fer caixa. Així que el debat sobre aquesta qüestió és normal que no existeixi.

“Qualsevol línia de subvencions que situa les bases en el terreny de la regalia governamental –tu sí, tu no, tu potser– és una mala notícia i no ajuda a fer que les relacions entre el poder públic i els actors que operen en els mitjans de comunicació siguin les que més convenen a l’interès general”

Naturalment, pot existir una línia de subvencions per a projectes gestionada amb criteris estrictament apolítics. Però l’experiència diu que, quan es deixen les decisions a l’albir i bona voluntat de qui porta conjunturalment els galons de comandament en la presa de decisions, tard o d’hora això deixa de ser així i entren en consideració altres variables menys defensables.

Per descomptat que el governant ha de tenir marge de discrecionalitat –per això és un governant– a l’hora de prendre de decisions sobre el seu àmbit d’actuació i responsabilitat. Només faltaria. Però no és el millor camp per demostrar-la i canalitzar-la, el de les subvencions. Si es considera, posem per cas, que els mitjans, pels motius que sigui, requereixen més línies d’inversió econòmica per part de l’executiu i que cal incrementar els diners públics que d’una manera o altra han de servir per mantenir en peu amb més facilitat una indústria fortament amenaçada, hi ha maneres de canalitzar aquests recursos a través de polítiques que no passen, precisament, per la discrecionalitat, sinó per buscar l’impacte en tot el sector en condicions d’igualtat.

Josep Martí Blanch, periodista.

Article publicat al número d’estiu 2022 de la revista Comunicació 21.