Dues preguntes: si les grans cadenes nord-americanes no pensessin que emetien el discurs d’un perdedor –d’un loser– s’atrevirien a tallar Donald Trump? El quart poder (la premsa) ha de ser superior als altres tres (executiu, legislatiu i judicial)?

Dos dies després de les eleccions més renyides de la història dels Estats Units, amb una participació importantíssima, tres cadenes nacionals, ABC, CBS i NBC, van interrompre i tallar el discurs del president Trump, en considerar que mentia i feia acusacions falses: l’encara president continua dient que els demòcrates li han robat les eleccions fent frau electoral. La CNN i la Fox News van permetre que Trump acabés el discurs i, posteriorment, els presentadors van rebatre els punts falsos un per un. Aquest fet inèdit en la història de la democràcia nord-americana ha tingut continuïtat. Si bé la Fox ha estat la cadena que ha servit durant aquests anys passats d’altaveu de les idees de Trump (fossin veritats, mentides o pures manipulacions), ha acabat posteriorment tallant la portaveu de la Casa Blanca, Kayleigh McEnany, quan anunciava que el president assistirà a la seva pròpia investidura el 20 de gener i acusava el Partit Demòcrata de “celebrar” el suposat frau i no pas la victòria.

A aquesta banda del món, l’europeu, i tant que celebrem la victòria de Biden i Harris! És com si tots fóssim del Partit Demòcrata nord-americà, però sobretot ens revolten no únicament els republicans, sinó el fenomen Donald Trump; un home narcisista, mentider, masclista, excessiu i despietat. Un home que exprimeix la democràcia amb formes dictatorials. Així que, quan finalment el fan fora de la pantalla, una satisfacció càlida ens recorre el cos. La primer reacció és pensar: “ja era hora que els mitjans deixin de permetre impunement que se’ls utilitzi com a corretja de transmissió per enganyar la població”. I encara podríem concloure que, si no fos pels media afins a Trump, l’encara president no hauria aconseguit més de 70 milions de vots, ni dividir el país en dues meitats que s’odien.

Però, si deixem de pensar amb l’estómac i ho fem amb el cap, ens adonarem que, quan els mitjans tallen el president, s’arroguen un poder superior als altres tres, el legislatiu, l’executiu i el judicial, la separació dels quals s’ha d’executar amb total independència, i a la pròpia llibertat d’expressió, qualitats essencials de la democràcia representativa. Una altra cosa és que, posteriorment al discurs, els periodistes contrastin les mentides presidencials amb la realitat i en demostrin la falsedat amb un esforç ingent per neutralitzar la influència del president dels Estats Units. Altrament, escapçar-li la veu és llaurar un espai abonat a l’abús de poder. Tallar Trump és pur trumpisme.

I encara més, els americans conceptualitzen ser un winner o ser un loser, com si guanyar o perdre constituís l’essència d’una persona i generés o tota la veneració o el màxim desdeny. Quan es fa evident que Trump no podrà repetir mandat, els mitjans que li eren crítics no li respecten l’espai que es considera propi del president i l’empenyen a rodolar cap a baix per fer-lo caure com més aviat millor. I els mitjans que fins ara l’idolatraven no volen identificar‑s’hi, perquè ells mateixos quedarien contaminats per la derrota.

Twitter i les dosis resistibles de trumpisme

El 2016 vaig ser a Washington en un seminari de comunicació política. En els dies previs a les eleccions, recordo com les dues ratlles d’intenció de vot a Hillary Clinton i Donald Trump, en les gràfiques de les enquestes, s’acostaven tant que ja entraven dins dels marges d’error. Però, sobretot, tinc molt present el fenomen nou que constituïa la magnífica utilització de les xarxes, com a instruments de coneixement de les inquietuds de les persones per abocar-hi propaganda política personalitzada. En aquell moment, un 60% de la població s’informava exclusivament a través de Facebook. Els responsables de la campanya de Donald Trump havien contractat empreses que detectaven quines paraules clau la gent escrivia en els buscadors com ara Google per saber què els interessava. A través de companyies com Cambridge Analytica, hackejaven dades personals dels votants. Posteriorment, creaven i difonien les respostes que cadascú volia sentir.

Hores abans que aquella jornada electoral acabés, vaig convidar un assessor de Florida a apostar pel resultat en connexió amb Catalunya Ràdio, on jo dirigia l’anàlisi de l’actualitat al Catalunya vespre. L’expert va vaticinar-nos que Donald Trump guanyaria. Es va fer el silenci incrèdul a la nit de Catalunya. Quan l’endemà el vaig anar a felicitar, em va mostrar com n’era de fàcil la manipulació. En 20 minuts vaig tenir els 1.000 retuits de la meva piulada donant-li l’enhorabona, foto inclosa, tal com m’havia promès.

Fa bé ara Twitter d’esborrar alguns tuits de Donald Trump argumentant-ne la falsedat? La xarxa dirigida per Jack Dorsey calcula que un 38% dels missatges del president són falsos i en fa desaparèixer alguns. El verí està en la dosi, assegurava Paracels. Digueu-me descreguda, però més que l’ètica, crec que la xarxa es mou per salvaguardar la seva imatge. Sigui com sigui, Donald Trump està tan enfadat que anuncia la creació de la seva pròpia xarxa social. Ja ha començat la campanya del 2024. Ni Trump ni el trumpisme s’han acabat.

Sílvia Cóppulo, periodista.